Melmelada

Un relat de: Marteva
Nota com es trenca, instantàniament, alguna cosa dins seu i no pot aturar l’impuls que l’empeny a agafar-la pel braç i pegar-li amb totes les seves forces, mentre cara avall, li regalimen llàgrimes prenyades de culpa.
Li pega, vermella de ràbia, i deixa anar petits gemecs de dolor, de pena, de llàstima. Se sent vençuda i rebel alhora, però no pot parar de pegar-li, una vegada i una altra, cada vegada amb més força, amb les dents serrades, cada vegada més de pressa, desitjant que s’acabi d’una vegada.
Avui, el dia s’ha llevat més radiant que mai. Un cop enllestides les feines de casa, ha decidit aprofitar el bon temps, que encara fa, per fer bugada de llençols. Ha calculat que mentre estén els llençols la melmelada farà la darrera reposada i cap de les dues tasques interferirà en la llista interminable de coses que ha de deixar acabades abans de dinar.
L’Abril, la seva filla, ha estat feinejant tot el matí al seu costat. Ella, de reüll l’ha anat supervisant, perquè és el que toca fer quan una escull el camí de la maternitat, però la seva filla és un àngel, responsable i obedient, riallera i curiosa. Sovint es veu reflectida en els seus ullets i sent una fiblada d’esperança en el més profund de la seva ànima, amb la certesa de que la seva nina, la llum del seu cor, arribarà lluny, aconseguirà coses que ella mai s’ha permès somiar, creixerà forta i feliç.
Mare i filla han enfilat el matí com si fossin amigues, feinejant plegades i compartint impressions del que els anava venint al cap, i és que l’Abril xerra pels colzes i no té cap problema per posar-se en totes les converses, siguin de petits o d’adults. Avui estava especialment interessada en la melmelada, en perquè se li posa sucre si la fruita ja en té, en perquè s’ha de fer bullir i en com ho faran per a que no es faci malbé en els pots on ha d’anar envasada.
Ha deixat molt clar, quan vol és exigent com ella sola, que els pots els volia omplir ella, fent honor a aquest afany que té per ajudar sempre a tothom; i la mare no ha pogut negar-li el plaer, malgrat li ha insistit molt en que era molt important deixar-la reposar, fins que estigués prou freda per envasar-la.
El crit ha fet cruixir totes les parets de casa i ha encongit el cor de tots els veïns. En sentir-lo, se li ha glaçat la sang i no ha pogut evitar imaginar-se el que estava passant a la cuina mentre ella era al terrat. La coneix com si l’hagués parit, de fet, l’ha parit, i tant si la va parir, i ja hagués hagut d’endevinar que el fet que no l’hagi volgut acompanyar a estendre els llençols era una clara senyal de que n’estava barruntant una de grossa.
Encara no han caigut a terra totes les ones de so, de pesades que eren, ella ja estava plantada, teletransportada, davant la porta de la cuina, com una espectadora fugaç, amb el mànec de la porta esgrunat entre els dits, no sabria dir si de ràbia per confirmar el que s’imaginava, de culpa, per no haver-ho previst i de passada evitat o de por, que sempre se’n guarda una mica perquè no se sap mai.
Escaneja l’escena mil·límetre a mil·límetre. La cadira de la cuina amb el respatller repenjat en els fogons. L’Abril pujada a sobre, amb el cullerot en una mà i l’altra mà completament arrebossada amb melmelada bullent. La cara vermella de dolor i de por per les represàlies que sap que vindran. Els ulls plens de llàgrimes suplicant compassió i ajuda a la mare mutant que acaba d'aparèixer al llindar de la porta de la cuina que dóna al terrat. El nas ple de mocs que l’ajuden, encara que no ho sembli, a gestionar les emocions efervescents que se li estan amuntegant al pit.
L’Abril entra en una espiral d’incomprensió salvatge. El dolor que li està rosegant la mà és més gran que ella i li està prenent la capacitat de respirar i pensar. La mare ha entrat feta una fúria i enlloc de rescatar-la del seu petit calvari, l’ha empès a un calvari més gran, més fred, més fosc. No sent cap de les patacades que rep al cul. No perquè no siguin fortes, que ho son, sinó perquè s’ha quedat glaçada, desitjant que això no hagi passat, que no estigui passant.
El fogó feia molta estona que estava parat, i la melmelada, segons els seus càlculs hauria d’haver estat freda. La mare li ha repetit una vegada i una altra que la melmelada estava calenta i que no es podia envasar fins més tard. Però ella sap que la mare sempre té por, que és massa prudent i que no acaba de confiar del tot en ella. Ha volgut demostrar-li, una vegada més, que ella pot fer més coses de les que li deixen fer, que és petita però valenta, i aquest cop s’ha equivocat, l’ha cagat de ple.
Sent la fredor del vidre del pot de melmelada a les puntes dels dits, i l’escalfor de la maneta del seu fill petit a la cama dreta. Es descobreix aturada davant d’una estanteria de supermercat amb un pot de melmelada a la mà i percep com se li emboiren els ulls amb llàgrimes de tendresa. L’Abril no recorda haver comprat mai melmelada, ni haver-ne fet mai més, des del dia de la cremada. No sabria dir si perquè mai li ha agradat el dolç o perquè aquell episodi del passat la va condicionar de per vida.

Comentaris

  • Retorn[Ofensiu]
    Prou bé | 02-11-2022

    Crec que l'últim relat abans d'aquest era de fa 10 anys. Potser n'escrius amb un altre àlies.
    Si és un retorn ho és amb un relat gran.
    L'argument, el llenguatge, els personatges i el final són d'un relat, per mi, gran!
    Un relat que es fa rellegir per entrar de ple en la seva senzilla, com ho pot ser la vida, complexitat. Contrasentit? La vida ho és de "contrasentida".
    Amb total cordialitat

l´Autor

Marteva

15 Relats

43 Comentaris

13235 Lectures

Valoració de l'autor: 9.08

Biografia:
Dona, catalana, filla, mare, amiga. M'agrada molt llegir i de tant en tant, m'atreveixo a escriure una mica.

El meu e-mail:
aldavert75@gmail.con