Mort en vida

Tanca els ulls, angoixats de patiment i entrega la seva ànima. Aquell ésser de ficció que ha imaginat que el venia a buscar, certifica de forma definitiva l'esgotament dels seus privilegis d'estar viu. El cor, en aquest precís moment, a forma de justificant davant dels que queden vius, deixa de bategar, i les cames se li comencen a refredar per causa de la inexistència de l'acció termostàtica de la sang. La fredor s'acostuma al nou cos, i va envaint gradualment tots els seus òrgans; però el cervell continua funcionant, és el darrer òrgan que deixa de rebre sang, i s'apressa a recordar tots els bons moments que no tornarà a viure mai més, i tot un seguit de cares comencen a desfilar pel seu davant portant-li els millors records del camí que ha recorregut, tan escàs de sentit a vegades i tan ple de gratitud altres vegades. Farà inventari del que ha estat la seva vida, sota la mirada inquisidora de l'ésser de ficció abillat amb caputxa negra (que per un moment interpreta el paper de jutge), sabent que no hi marxa enrere i demostrant-se a ell mateix que el temps li ha passat de pressa.
Els records, un a un, aniran construint una bastida de por al desconegut, por a descobrir que allò que li han explicat sigui mentida, por a no trobar consistència en els arguments que defenen que la mort no és més que el naixement a una vida millor; por a reconèixer i acceptar que està sol, que només es té i s'ha tingut a ell en tot moment.
El seu carruatge, cèl·lula a cèl·lula, deixa de respirar mentre la tensió va disminuint. L'estómac, encara deu ser ple de menjar que no es digerirà mai més, a l'igual que tots els budells deuen estar plens de restes que el cos ha rebutjat, i que ara es podriran en companyia de totes les parts que li havien estat vitals en algun moment.
Quan era viu esquivava la por explicant-se històries sobre el més enllà, sobre l'existència irrefutable d'un ésser totpoderós que li professava un amor incondicional i incalculable, sobre la possibilitat metafísica de la volatilitat extrema que alliberaria la seva ànima en el darrer moment, sobre universos paral·lels, o fins i tot, sobre éssers extraterrestres amb intel·ligència suprema que el vindrien a buscar per experimentar amb ell. Però ara que ha arribat el gran moment, està sol davant la seva por. No pot enganyar-se, ja no controla cap part del seu cos, no pot aixecar els braços, ni pot arrencar a córrer per fugir de les mans infal·libles de la mort, ni tan sols pot plorar per diluir el seu pànic. Els seus ulls no poden obrir-se, i en cas de que deixin anar una llàgrima, ho faran espontàniament, per causa de la cessió de tensió muscular. No podrà ensumar cap més olor, ni veure cap més color, ni tocar la pell de la seva estimada, ni parlar, ni cridar, ni res de res.
Ha perdut tots els privilegis, quina impotència!
Per un moment, entén el sentit real de la impotència. És ara que no pot fer res i no abans, quan encara era viu i deixava fluir aquest mateix sentiment pel seu cos; sentiment que el prostrava en la seva posició de víctima i l'incapacitava per canviar el seu entorn. En el camí cap a la llum, canvia el sentit de la seva frase més citada: "Què injusta que és la vida!" per una reversió més radical i en sentit contrari: "Què injust que he estat amb mi mateix!". Voldria plorar en adonar-se que no pot plorar, que no pot tornar enrere; en adonar-se que si hagués canviat el sentit d'aquesta frase a temps, se li haguessin obert un miler de possibilitats al seu davant que no l'haguessin fet ni més ric ni més pobre, sinó més viu.
Percep la llum cada cop més intensa i entén que ja fa temps que estava mort. Dins seu, davant la seva pròpia ànima, feia temps que no era ningú. No sabia fer altra cosa que deixar-se emportar per la corrent, es lamentava del malament que li anava tot sense lluitar per aconseguir el que realment volia, no es permetia estimar ni estimar-se, de fet, ni es deixava estimar, era un mort en vida, i ara que és mort de veritat no ho pot canviar.
Sent algú que crida el seu nom, i torna a caure en la temptació d'hipotetitzar sobre l'origen de la veu, que dubta de si pertany al propi Déu o a algun dels seus deixebles més fidels anomenat Pere. Davant de que la hipòtesi pugui ser certa es penedeix de no haver estat massa bon creient, i intenta recordar alguna oració que algú quan era petit segur que li va ensenyar a recitar... No ho aconsegueix.
S'atreveix a obrir els ulls i descobreix amb sorpresa un somriure familiar.
Ella li diu: "T'has adormit!!" I ell, intenta bellugar-se i comença a apaivagar embogit la seva set de sentir olorant-la i besant-la alhora.
Respira un altre cop i se sent alleujat per la segona oportunitat que s'acaba de concedir a ell mateix.