De pressa

Un relat de: Cassiopeia

Vaig de pressa. De pressa per tot. Per menjar, per dormir, per caminar, per viure. En el meu lloc de treball vaig de pressa per ésser reconegut, per guanyar i no perdre, per treballar més. Quan acabo de treballar vaig de pressa per descansar, per no avorrir-me i per a que em quedi temps de fer alguna cosa més. M'he acostumat a viure de pressa, i ara els anys em pesen. Tanta pressa no he deixat espai per mi, no sé qui sóc, ni cap on vaig, només sé córrer, córrer i més córrer.
Estic cansada de tant anar de pressa. Tinc ganes de parar i de veure què tinc al meu voltant. Tinc ganes d'escoltar-me, de sentir plaer, o dolor, o avorriment, però sentir. No es pot sentir des de la pressa, en la pressa no queda espai per res. I em pregunto, per què vaig tant de pressa? Qui m'empeny? Em giro i m'adono que al meu voltant tothom va de pressa. Igual que jo, tots correu, cada cop més, com si us hi anés la vida! De fet, ens hi va la vida! Però ara que m'he aturat i us veig córrer a vosaltres, m'adono que la pressa el que fa és consumir-la, ignorar-la, perdre la vida. Submergits en aquesta mena de cursa histèrica ens oblidem de les nostres necessitats, ens oblidem que som simples persones i que necessitem poder estimar, i que ens estimin, necessitem gaudir de la vida i descansar, necessitem viure.
Si miro enrere, no sé distingir entre el que he viscut i el que no. M'han passat moltes coses, però de la meitat no me n'he ni adonat, tenia massa pressa per fixar-m'hi! Tots aquests anys he caminat com una mula, amb els ulls tapats per no adonar-me del que em passava, i dins meu s'ha anat forjant una mena de buit que no puc omplir amb res, per més cursos que faci, o per més hores que estigui al gimnàs, o per més dietes que comenci i no acabi, o per més cafès que vagi a prendre amb la gent que conec o que presumeixo de conèixer. I és aquest buit qui em fa comprar llibres d'autoestima o intel·ligència emocional compulsivament; llibres que per cert tenen el número u en vendes, però que no aconsegueixen el seu propòsit. He hagut de parar per adonar-me que la única manera que tinc d'omplir el buit és sentint-lo meu i per tant escoltant-me. Escoltar! Tan fàcil de dir i tan difícil de fer. De què parleu amb la gent que teniu al voltant? De res. Ningú explica res. Tothom sap que no val la pena, no hi ha temps per escoltar-se a un mateix, i menys temps encara per escoltar a l'altre. Preferim explicar-li les nostres trifulgues al gos, al canari, al gat o a qualsevol altre ésser viu o inert que no sigui capaç de donar resposta, que acceptar que el que pugui dir l'amic, el pare, el fill o el veí, tan és.
Hem de ser tan bons, tan eficients, proactius, amb capacitat de decisió, amb iniciativa i no sé quantes coses més, que hem acabat creient que el fet de tenir sentiments i necessitats és un defecte, una cosa que no es pot ensenyar, i per tant, com que no podem evitar de tenir-los, els sentiments, hem optat per tancar el nostre jo a casa i sortir al carrer amb el personatge de ficció que encaixa perfectament amb el tipus deu.
Algú dirà, de parlar sí que parlem! I no li negaré pas, però tot és pura xerrameca, mentida, plàstic. Ens hem construït un món funcional, ple de coses de materials poc pesants, i ens hem oblidat del més important de tot. Ens hem oblidat de nosaltres. Hem oblidat el significat de moltes paraules. No es pot parlar de res realment important amb ningú si no se sap què significa la paraula respecte, si no es té en compte que tots som diferents i no per això millors o pitjors. Ens hem tornat tots molt "fashions", però depenem de la moda, de les crítiques, dels governs, de l'opinió pública, de la televisió. Depenem tant de tot, que quan ens trobem algú que ens diu la veritat, el que sent, no podem acceptar que senti una cosa diferent al que sent tothom. I tot, per anar de pressa.

Comentaris

  • Lentament[Ofensiu]
    Biel Martí | 05-06-2005

    Lentament s'escolen els dies fins que ens adonem que ja és tard per anar, encara, més a poc a poc i gaudir del que hem deixat enrera. La reflexió que planteges, encara que una mica massa pessimista pel meu parer, està ben formulada, es llegeix de pressa ja que ho has escrit amb aquesta intenció. I denota un bon estil per escriure, encara que potser faltarà veure una ficció realista... no sé si m'explico.

  • Hola veïna![Ofensiu]
    ROSASP | 29-05-2005

    T'he trobat per casualitat, m'ha fet molta il·lusió veure que ets de Torres de Segre. Jo sóc de Lleida capital, però la meva padrina era de Torres de Segre i sempre em cantava la cançó de la Verge de Carresumada...

    Saps, jo també tinc moltes vegades aquesta sensació de haver corregut massa, d'haver-me perduts instants senzills i preuats, que han quedat ignorats en la meva cursa per arribar a tots els llocs. De fet, escric bastant sobre aquest tema i realment si ens parem a escoltar-nos uns instants, ens en adonem de que el cor ens vol dir moltes coses. Però hi ha tantes vegades que no ens poden aturar a escoltar-lo, o potser no en sabem o no volem, vet a saber...
    M'agrada el plantejament del relat i la reflexió de fons que s'hi amaga.

    Una abraçada, ja t'aniré llegint!

  • De pressa, anem molt de pressa...[Ofensiu]
    Camps de Tristor | 28-05-2005 | Valoració: 10

    Eiii!! M'ha agradat moOolt! Tens tota la raó am tot el que as posat en aquest relat....
    Per aixo et poso un 10!:D

    Passan a un altre tema, ets de Torres de Segre??uaa quina passada!No m'esperava trobar ningu de tant aprop meu per aqui!!
    Jo visc en un poble a la provincia de Tarragona, però el meu pare es de Bovera (suposo qe saps on es)i jo a Torres i tinc moltes amigues!!!Ei m'agrada molt el relat com el poble!
    Petons!!

    CaMpS dE tRiStOr (am arrels de Bovera, jejje)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Cassiopeia

9 Relats

16 Comentaris

11140 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig néixer ara fa gairebé trenta anys en un poblet de la plana de Lleida, Torres de Segre.

Escriptora, el que es diu escriptora, no en sóc... De fet sóc química, i exerceixo com a tal. El que passa és que m'agrada escriure.
No escric de manera regular. Normalment, escric quan tinc alguna cosa a dir, o sobretot quan hi ha alguna cosa que em preocupa.

El meu e-mail:
aldavert75@hotmail.com