UN FORAT AL MITJÓ

El va buscar una i una altra vegada. No només al calaix on solia guardar-lo, sinó també a tots els altres calaixos, al fons de l'armari, sota el llit. Fins i tot va provar sort dins del forn. I no hi va haver manera.
Va sortir de casa més incòmode i neguitós de l’habitual, però va intentar convèncer-se que tot aniria bé, que no es podia fer cas de ximpleries com aquella.
No sabrem mai si es va enlluernar en sortir del maleït revolt (aquell dia, estranyament, no portava les ulleres de sol), o va distreure's en mirar el mòbil (aquell dia, anormalment, no portava connectat el mans lliures).
Ell, però, va morir convençut que tot va ser causat pels maleïts mitjons que es va veure obligat a posar-se aquell matí.
Per sort o per desgràcia, la seva mare, al cel sia, era molt polida, i sempre li recalcava que mai s’havia de sortir de casa amb la roba interior bruta o foradada, "perquè no se sap mai si et passarà alguna cosa"
I ell havia convertit en amulet l'hàbit de posar-se mitjons foradats cada cop que havia de fer un viatge llarg, convençut que així esquivaria la desgràcia.