Retall de quotidianitat (II)

Un relat de: Cassiopeia

Són dos quarts d'onze de la nit. En arribar a casa he apujat totes les persianes per a que la brisa que envaeix el carrer entri al meu pis i el contamini d'amabilitat i frescor. Les quatre parets entre les que visc les meves hores més íntimes em somriuen en el moment d'obrir la porta, si prenguessin vida per un instant, estic segura que m'explicarien el molt que m'han enyorat en les seves llargues hores de solitud. Ja en camisa de dormir i descalça (no em sé estar a casa meva vestida de carrer i menys encara amb sabates) encenc una barreta d'encens amb olor d'herba recent tallada i sota la llum càlida de la làmpada de peu de darrera el televisor, em disposo a relaxar-me tot recordant el que ha estat el dia d'avui.
Al matí, a punta de dia, avui feia fresca; en sortir corrent de casa per arribar a la primera hora de gimnàs, m'he hagut de posar la jaqueteta de cotó que em vaig comprar la primavera passada. Al carrer encara no hi havia ningú més que un empleat municipal que escombrava amb paciència el carrer i el meu veí del cinquè quarta que amb els ulls encara plens de son, imagino que com els meus, passejava el gosset que van comprar aquest any com a present d'aniversari pel seu fill de deu anys.
En sortir del gimnàs, amb les galtes vermelles pel contrast de temperatura entre el meu cos i el carrer que encara feia el ronsa i no deixava que els raigs de sol escalfessin prou com per anar sense jaqueta, m'he dirigit cap a l'estació de tren. Avui he canviat d'horari i he hagut de desplaçar-me a Barcelona més d'hora del normal. Pel camí, he creuat un eixam de nens i nenes que estaven esperant per entrar a l'escola, ha estat curiós quan sense voler he participat en una cursa amb un d'ells que em mirava de reüll i competia amb el meu pas ferm i ràpid en sentit estació del tren. Quan me n'he adonat, he vacil·lat entre deixar-lo guanyar o entrar en el paper de la nena que queda en mi i accelerar la marxa. Tal com si hagués estat capaç de llegir-me el pensament, just en el moment en que he pres la decisió de no utilitzar el meu avantatge evident davant la seva poca estatura ha arrencat a córrer, per no deixar ni una engruna de la possibilitat de que jo em pogués repensar. La cara d'ensurt que ha fet quan s'ha girat per comprovar que m'havia deixat força enrere m'ha arrencat un somriure de la cara que li ha donat el triomf absolut. Definitivament, ha estat un bon començament de dia.
En arribar a l'estació m'he sentit forastera, el costum d'estar sempre a la mateixa hora en el mateix indret m'havia fet creure que l'estació sempre tenia els mateixos colors, les mateixes olors, i fins i tot les mateixes cares, portadores de les mateixes sensacions. Com que anava de pressa, per variar, li he preguntat al senyor de la taquilla quan passava el proper tren cap a Barcelona, i ell m'ha respost amablement que mancaven quinze minuts. El fet que el senyor que ven els bitllets sigui amable passa a ser rellevant quan es puntualitza que l'actitud normal dels senyors que venen bitllets en les estacions de tren que jo freqüento no saben tenir aquell tracte amb la gent que un esperaria trobar-se. He volgut aprofitar els quinze minuts per prendre un tallat al bar de l'estació, on m'he assegut al costat d'una noia que devia tenir uns vint anys i que explicava en veu alta les seves peripècies per trobar feina demanant-li a la noia de la barra opinió sobre què seria millor per ella. He suposat que es devien conèixer, ja que jo no m'hagués atrevit a contestar una pregunta tan personal amb la contundència amb que ho ha fet la cambrera. Tot d'una m'ha mirat i m'ha explicat el difícil que està la vida, al que jo he respost amb un gest afirmatiu amb el cap i un somriure.
El trajecte d'avui se m'ha fet especialment curt, he distret els meus pensaments submergint-me en la lectura d'un llibre prou gruixut escrit en llengua estrangera, per tal de no perdre la pràctica de l'idioma que m'ha costat tants anys d'aprendre. De fet, el matí sencer ha passat de pressa, he gaudit força de la classe d'anglès d'avui, i a més he pogut sortir prou d'hora com per poder-me menjar el dinar abans de pujar al tren de tornada.
M'aixeco del sofà amb la intenció de preparar-me un te que farà que els meus somnis siguin més dolços i alleujarà el cansament.
Quan he arribat a la feina m'ha semblat respirar un ambient relaxat, els companys del torn anterior m'han deixat entreveure que no hi haurien problemes.
La meva cap m'ha demanat que anés un moment al seu despatx amb un somriure maliciós als llavis. M'hi he presentat esperant rebre tot un seguit d'instruccions impossibles de complir en el període de temps requerit, però m'ha fet seure i m'ha demanat explicacions sobre el que va passar ahir. El meu cervell ha començat a rastrejar frenèticament mirant de trobar el motiu d'aquella pregunta, no recordava que ahir hagués passat res digne de ser recordat.
Ella: Sí, aquelles proves que et vaig demanar que fessis.
Jo: Et vaig deixar l'informe sobre la taula amb els resultats que vaig obtenir, no l'has llegit?
Ella: No he entès l'informe que m'has passat
El somriure del seu rostre s'ha esvaït i jo he retrobat la mateixa intranquil·litat que m'ha causat la cinquena simfonia de Beethoven que sonava al tren en el meu viatge de tornada. Si hagués estat l'escena d'una pel·lícula, hagués estat una bona banda sonora.
Jo: Sí, vaig prendre mostra...
Ella: No, no vull dir que no hagi entès el que vas escriure, vull dir que no he entès el que vas fer.
Jo: Vaig fer el que em vas demanar que fes.
Ella: Deixem-ho en que no vas entendre res del que et vaig demanar.
El seu to de veu en aquest punt, era excessivament elevat.
Jo: Si vols puc tornar-ho a fer
Ella: No t'estic dient que ho tornis a fer, t'estic dient que això que has fet no serveix per a res.
M'he contingut la ràbia que han despertat aquestes paraules i m'he aferrat al record d'aquell nen del matí, que m'ha considerat com una igual.
Mentrestant, ella ha subratllat les seves paraules esquinçant davant meu l'informe que li vaig entregar.
Jo: Vaig seguir el procediment que sempre seguim en aquests casos
Ella: I a més, vas redactar-ho en català, que sigui la darrera vegada.
Jo: Sempre escric en català...
Ella: Que sigui la darrera vegada!!! (Cridant i amb una mirada carregada d'odi i menyspreu)
Davant el desavantatge evident que tenia en aquest moment i la meva impossibilitat de sortir corrent com ha fet aquell nen al matí, he callat carregada d'impotència. Segurament ella haurà començat el dia amb mal peu, probablement algun superior li haurà fotut una bronca injustificada just abans que jo arribés. De totes maneres, no he estat capaç de distingir què era més real si el menyspreu que desprenien els seus ulls en aquell moment, o el somriure amb que justament ahir em deia que jo era la seva ma dreta.
Amb el te entre les mans, encara calent, torno a somriure intentant endevinar com es prendrà la meva petita venjança personal. A partir d'ara, redactaré els informes en anglès.


Comentaris

  • cassiopeia[Ofensiu]
    peres | 04-06-2005 | Valoració: 9

    així era com ho deia el meu avi: mira, la cassiopeia. :)

    Aquesta quefa de la protagonista del relat mereix que la protagonista del relat busqui una altra feina on no hi hagi quefes que esguerrin la feina feta per bestieses... o no tan bestieses, per actituds racistes, en el fons. No hi ha dret... Un cop que deixi la feina, que no s'oblidi d'escriure a la Plataforma per la Llengua, l'Associació de Consumidors i Usuaris, Òmnium Cultural i etcètera per denunciar que aquella empresa o institució discrimina racialment els seus treballadors. O també ho pot fer (denunciar-los) sense deixar de treballar allà, depèn d'on sigui...

    M'ha agradat, especialment, la descripció dels "moments màgics" que s'havien produït abans de l'episodi amb l'ogra i que feien pensar que la protagonista tindria un bon dia. Són descripcions senzilles i alhora ben elaborades... i jo diria que més viscudes, més experimentades, més assaborides que el cop de la quefa. Quina enveja, la protagonista: perquè sap treure tot el suc de les vivències positives i en canvi en té prou amb una descripció freda, gairebé com si no l'afectés, de l'experiència negativa. I a més a més, hi passa pel damunt: no vol caldo?, doncs, dues tasses, apa, ara en anglès. I continuem gaudint del dia, que la cosa anava bé. Aquesta bruixa no m'espatllarà la vida. Molt bé, sí senyora!

  • Em sembla que tampoc ho entendrà[Ofensiu]
    Màndalf | 03-06-2005 | Valoració: 9

    i hauras de repetir l'informe en castellà. Tu, no ella. Però hauras fet pràctiques d'anglès, això si.
    Quina llàstima que un dia tan maco hagi de ser decapitat pel cap, no?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Cassiopeia

9 Relats

16 Comentaris

11135 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig néixer ara fa gairebé trenta anys en un poblet de la plana de Lleida, Torres de Segre.

Escriptora, el que es diu escriptora, no en sóc... De fet sóc química, i exerceixo com a tal. El que passa és que m'agrada escriure.
No escric de manera regular. Normalment, escric quan tinc alguna cosa a dir, o sobretot quan hi ha alguna cosa que em preocupa.

El meu e-mail:
aldavert75@hotmail.com