LLEONA

Un relat de: Cassiopeia

1

Un mantell de cereals de color daurat cobreix l'esplanada. Al fons, es dibuixa la silueta d'una zebra que festeja amb el sembrat, ara olorant i ara mastegant algunes herbes.
La calor d'aquesta tarda d'estiu li dóna una confiança pràcticament absoluta. Se sent tranquila i es permet passejar a poc a poc, notant el massatge suau que li ofereixen les puntes del blat, o potser de sègol, a la seva panxa blanca.
Mirant a l'horitzó, la terra es confon amb el cel. Es pot palpar el baf que despren la terra, com si estigués suant. Al fons, esforçant una mica la vista, es pot intuir la silueta desdibuixada d'un poblat.
En el poblat també hi regna la calma. Els crits despietats de les cigales fan que el pes de l'aire es faci més evident.
Entre les brins de cereal, a uns trenta metres de la zebra, es pot distingir la brillantor d'uns ulls daurats, cauts, felins. La zebra no ha detectat la presència del depredador; ni la imagina, donat que els dies calurosos, les lleones solen sortir a caçar de nit.
La lleona observa atentament la zebra. Els seus muscles estan tensats, en posició d'atac, les urpes recollides per optimitzar el galop, les potes lleugerament arquejades. Cada cèl•lula del seu cos està responent a una sola ordre, clara i concreta.....ataca!
Els segons es tornen inacabables. L'ambient s'espesseix. L'aire es torna agre. Una gota de suor s'arrossega per la front de la lleona fins que li humiteja les narius.
La lleona decideix conscientment no atacar i rebobinar totes i cadascuna de les accions que el cerebel ha ordenat sinapsi rera sinapsi.
S'aixeca, en aquest instant, una brisa etèrea que li fa arribar a la zebra l'olor d'una suor aliena, missatgera d'un perill inequívoc. La zebra comença una carrera implacable cap a un lloc segur.
Aquesta acció fa florir, en la mesura del possible, un sentiment de disculpa en el cor de la lleona. Si hagués pogut li hagués xiuxiuejat un...."No pretenia assustar-te".
Conscient de que la zebra no pot confiar, sota cap concepte, en ella, per molta sinceritat que destil•lin les seves suposades paraules, decideix oblidar-se del seu sentiment de culpa.
Camina lentament cap on fa pocs segons estaba passejant la zebra, notant les pessigolles del blat en la seva panxa i preguntant-se per què no ha sortit corrent darrera de la presa fàcil per portar-la a la seva manada. Sent un cansament descomunal que pesa sobre les seves espatlles. Les subtils molèsties en les seves urpes es dilueixen en la tristesa que brolla del seu cor.
Està cansada de veure sang a diari, farta d'imprimir violència en la seva vida per poder menjar. Torna a recordar a la zebra a la que ha fet fugir sense voler, i els seus ulls es tenyeixen d'enveja...la seva vida sembla tranquila, menjant el que els dóna la terra, sense matar a ningú, sense embrutar-se les potes. Se sent temptada a tastar-ho.
Sap que en temps de sequera, altres generacions s'han hagut d'alimentar de vegetals, però ella no en coneix el sabor. Mossega amb força per arrencar un farcellet de blat. Se sent ridícula i maldetra, mastegant allò tan ingràvid. Amb carotes a les que les seves faccions no estan acostumades, aconsegueix engollir el que s'havia posat a la boca. La punxada de fam en l'estómac li fa entendre que haurà d'engollir molta més brossa per arribar a quedar-se saciada; de totes maneres, l'aroma especiat amb que li queda impregnada la boca no li desagrada del tot.
Per un moment oblida la seva condició felina i es deixa endur per la brisa que acompanya aquell instant. Segueix submergint el seu cap en el mar de cereals. Es sorpren en notar que li puja un somriure. En aquest moment és feliç.
En tornar a la manada sent la seguretat de que tots els membres l'han vist rebolcant-se entre els cereals. Sent vergonya. Si no tingués tot el rostre cobert de pèl, se li notaría un rubor evident. Pren la decisió d'abandonar els seus. No pot consentir que es riguin d'ella, que posin la seva integritat en dubte i a més, no vol seguir matant.
Decideix fer un canvi radical de vida. Sortirà amb el grup que anirà a caçar aquesta nit, per perdre's entre la foscor sense que ningú se n'adoni.

2

El cor bombeja la sang a una velocitat elevada, gairebé tres vegades la velocitat normal. Els batecs ressonen per tot els cos i li sembla que li sortirà el cor per la boca. el nus de la gola li dificulta la respiració. Li entra tant aire per la boca que la sequera ha envaït tot el tracte digestiu, fins la boca de l'estómac.
Se sent una mica marejada però no pot parar de córrer. Això és el que li va ensenyar la seva mare i el que ha après a fer junt amb els de la seva espècie. Sent com li tremolen les cames. El formigueig de les extremitats li fan recordar que no hauria d'abandonar el seu grup per flirtejar amb el blat de l'esplanada. Creu notar l'alè de la lleona al clatell. La punxada de por li fa accelerar el ritme. Es manté corrent en zig-zag, sense mirar enrera, fins trobar als seus. La majoria de les seves companyes aixequen el cap quan la veuen aparéixer en l'horitzó. S'extranya de que cap d'elles l'acompanyi en la seva carrera. El seu desconcert es fa evident quan s'atreveix a girar el cap, per descobrir que ningú la persegueix. La lleona s'ha esfumat. Té sed, molta sed. Necessita beure per entendre el que ha passat.

3

Una flassada negra, recoberta d'estels, embolcalla la terra. La lluna esdevé hereva del regne del cel. La brisa ha baixat la temperatura ambiental uns sis graus, afavorint la respiració. Els grills han acceptat el relleu de les cigales. Mentre la manada dormiteja sota els arbres, la zebra que ha estat víctima potencial de la lleona, no pot dormir. Es pregunta si la lleona ha estat producte de la seva imaginació. Darrerament es deixa endur sovint per la seva fantasia. La vida monòtona de la sabana l'avorreix. La solitud que li provoca el no poder compartir elucubracions l'oprimeix.
Les lleones es preparen per sortir de caçera. La manada de zebres es converteix en l'objectiu de les carnívores. Una germana de la lleona s'encarregarà de realitzar l'atac a la zebra més feble del grup. Les altres s'esperaran amagades fins que la precurssora necessiti ajuda per rematar. En el moment en que la germana inicia l'envestida, la lleona s'esmuny entre els matolls i es separa lentament de les seves companyes per no tornar mai més. Sap que la seva fujida la converteix en proscrita i que mai més podrà formar part de cap altra manada de lleons.

4

La sabana es lleva somnolenta. A l'horitzó apareix tímidament l'esfera solar i les primeres ombres tenyeixen de gris el sòl. Els brins de blat es mouen lleugerament al compàs de la brisa. El xivarri d'un esbart d'orenetes acaricia les orelles dels més matiners. El cel està nu de núvols i es confón en la nitidesa del llac. La zebra assedegada apropa el morro a l'aigua, mullant involuntàriament les narius. Se sent avorrida.
Ha deambulat tota la nit, en busca de respostes, lluny del seu grup. L'aigua fresca li acaricia la gola i li dóna un cert desfogament. Les seves llepades són epicentre d'ones concèntriques que deformen el reflex del paissatge. Aixeca el cap per deixar-se acariciar per la brisa. Un parell de llàgrimes li rodolen per la cara donant fe de l'esforç que ha de fer per obrir els ulls.

De cop, es queda paralitzada. El cor en un puny, desplaçat fins a la gola per un instant. Les potes clavades a terra, missatgeres de la por que accelera el seu pols.

A l'altra banda del toll, la lleona l'observa detingudament. Té el cos relaxat. Les faccions denoten serenitat i sensatesa. Li manté la mirada. L'esborrany d'un somriure emergeix dels seus llavis. Lentament abaixa el cap per tornar a beure. El toll és testimoni de la naturalesa fractal de l'aigua.
La zebra enten la renuncia d'atac de la lleona. Ambdues femelles tornen a mirar-se per entreveure el punt que tenen en comú. Punt que les mantindrà unides fins el final dels seus dies.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Cassiopeia

9 Relats

16 Comentaris

11143 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Vaig néixer ara fa gairebé trenta anys en un poblet de la plana de Lleida, Torres de Segre.

Escriptora, el que es diu escriptora, no en sóc... De fet sóc química, i exerceixo com a tal. El que passa és que m'agrada escriure.
No escric de manera regular. Normalment, escric quan tinc alguna cosa a dir, o sobretot quan hi ha alguna cosa que em preocupa.

El meu e-mail:
aldavert75@hotmail.com