No tinc ni idea de què és la salut mental

Per a mi la ment ho és tot. Perquè tot allò visible a l'ull físic, entenguis per terrenal, no són més que construccions mentals de l'ésser humà en la quarta dimensió en la que habitem, donat que és aquesta la que es regeix pel temps, que és com dir que som objectes en 3D que es mouen a través del temps. La ment, per dir-ho d'una manera entenedora i a parer meu és Déu en acció, o si més no una ínfima part d'ell que es manifesta de manera col·lectiva. La ment, Déu o suprema energia creadora en prendre possessió d'un cos imperfecte, tosc i condensat anatòmicament com és el nostre, està sotmesa a tota mena de desequilibris emocionals. Vet aquí el mal de tots els mals... Però perquè, si la ment, és Déu en acció o energia creadora segons el llenguatge ateu, té que experimentar el tortuós camí del sofriment i la injustícia humana?. Jo,aquesta és una pregunta que em faig tot sovint i he arribat a la conclusió, ens agradi o no, que l'esperit en que està animada aquesta energia creadora i encontra posició destructora, necessita per a purificar-se, experimentar a traves de tota mena d'escenaris possibles com ara el dolor i la joia. Perquè en acabat amb dues polaritats es complementen i alhora evolucionen alhora per assolir el centre d'on emana aquesta energia, que jo situo en el gran sol central de la nostra galàxia. I que passa després? Doncs tornar a recomençar, perquè la vida és un respir : inspirar i espirar, inspirar i respirar... i així interminablement funciona tot l'univers. No res passa perquè si... en cada sotrac avancem pugem graó més en el nostre camí evolutiu. Bona nit, Nil.

...home, però sempre es pot reblar el clau, suposo. En aquest relat vaig mirar de donar algun consell -que mai no saps si pot servir d'alguna cosa -i més que res la meva visió sobre aquest tema:

Un manual d'anar per casa

De vegades, quan passa alguna desgràcia, un home que mata a la dona, per exemple, i surten els veïns fent declaracions per la tele, solen dir sobre l’homicida: “no ho hauria imaginat mai, semblava una persona normal”. És com si quan una persona mata, ja deixés de ser normal. Com una autoprotecció que tenim. Diem “no, estava malalt del cap, no era com jo”.
Doncs no, la salut mental no té res a veure amb la capacitat d’algunes persones per fer mal. Fa esgarrifar, que persones com tu i com jo, anomenades “normals” siguin capaces de matar, violar, robar, torturar... Però és així. L’ésser humà és així. Són mentalment sans però són dolents. La bondat, els bons sentiments, són el que els hi falla a aquesta gent dolenta, però no pas la salut mental, no busquem excuses.
Per a mi, la bona salut mental, és sentir-se bé amb un mateix. Ja sé que els paràmetres per mesurar aquesta salut inclouen la capacitat d’adaptació a aquesta merda de societat que tenim, o la capacitat de treballar i guanyar-se la vida, o la capacitat de no fer mal als altres o a un mateix.
Però jo em quedo amb la capacitat de estimar-se un mateix. Això és bona salut, una altra cosa és que no agradi a determinades persones o que sigui incompatible amb les regles marcades per uns quants...

Jo crec que es procurar no caure de al corda fluixa en la qual la societat ens ha col·locat.
Equilibri que és molt difícil de mantenir sempre, per entrenat que estiguis.