SQZFRN

Un relat de: llamp!
SQZFRN

L'esquizofrènia, diuen, és una malaltia mental de tipus psicòtic. Segons l'ex-cap de psiquiatria de Sant Pau, Enric Álvarez: "és la malaltia més complexa que pot tenir l'ésser humà". Cal dir que l'"esquizofrènia" i la "psicosi", tristament, ostenten el rècord de conceptes de salut mental amb més mala premsa al llarg de la història, segons Obertament.

Les consonants de l’etiqueta d’aquest problema de salut mental són punyents tan sols per la sonoritat que tenen: "eSQuiZoFRèNia", i la gent tendeix a interpretar allò que no entén o costa de pronunciar com a rar, estrany o extravagant. D'aquí el mite, no? El mite d'una malaltia tan rara, com el seu nom indica, i tan difícil d'enfrontar des de l'àmbit sanitari, psico-social, laboral o cultural. D'aquí l'estigma, no? Aquell estigma que ens ubica en un context de desconeixement en què el materialisme característic de la nostra societat no pot concebre un mal funcionament familiar, social o laboral, si no és en funció del desequilibri bioquímic del cervell, menystenint tota la seva vessant psico-social, que fa de les persones amb esquizofrènia uns éssers que se surten dels paràmetres establerts en una societat benestant. Som incòmodes? Som incompresos? Som rebutjats? Fer cas omís d'aquestes preguntes ens ha de dur necessàriament a afirmar-les.

Jo crec que només els qui tenim aquest trastorn tenim dret a explicar-nos, convenientment, amb les nostres paraules i la interpretació de les nostres vivències, com es viu amb deliris, al·lucinacions, trastorns del llenguatge, la desorganització, i tot allò que té a veure amb els símptomes negatius que tan ens enfonsen en l'oblit. D'aquí sorgeix la necessària sensibilització a col·lectius diana.

Sempre he dit que no m'agrada parlar de malalties mentals, sinó de persones malaltes. No m'agrada haver de parlar, fent generalitzacions, d'un problema tant complex, silenciós i silenciat, que passa desapercebut per allò que importa, i només es fa notori per les notícies negatives i estigmatitzants que ens enfonsen sota tones mètriques d'odi i rancúnia vers la nostra castigada i caòtica realitat.

Hi ha qui és sensible a aquests problemes de salut mental i et fa arribar el seu suport, el seu intent d'empatitzar amb tu, la seva pena i el seu lament davant aquest patiment invisible i aquesta angoixa desmesurada i sense parangó. El que comporta ser víctima d'una esquizofrènia, per exemple, és sentir veus amenaçadores que no baixen la guàrdia ni per dormir. És tant dur haver de passar per això! Ni un respir, ni una pausa queda per aquell qui sent unes veus i delira tot pensant i imaginant constructes d'idees que s'encavalquen, unes amb les altres ad infinitum, per no deixar-te descansar, ni tenir la pau mental desitjada en alguns moments. Qui té esquizofrènia sap que el seu trastorn no descansa, ni de nit ni de dia, i sovint et perllonga l'angoixa ad eternum, on la fi només es contempla amb la mort... I un 10% es treuen la vida. En aparença no hi ha sortida en el laberint en què la ment està ficada.

Però tampoc és tant, creieu-me. Totes aquestes paraules que dic venen d'una mitificació d'aquest trastorn. Tothom hauria de saber que en un deliri intervenen elements reals i irreals, i es tendeix a oblidar que existeixen elements reals en els deliris. Per tant, no siguem destralers, i ens imaginem algú fora de l'òrbita del planeta. Som molts els qui tenim plena consciència del nostre entorn i de nosaltres mateixos, i no obstant, delirem de vegades, sense ni tan sols adonar-nos-en que ho fem. Enduts per la inèrcia del pensament, i de la veu interior que tots tenim... en l'esquizofrènia, aquesta veu adquireix més protagonisme, i li donem 100% de credibilitat, com si fos la única interpretació vàlida d'aquella realitat que ens és contrària. La ment et juga una mala passada, quan després del primer brot psicòtic, entres en una fase en la que podries no recordar qui vas ser, o què feies, donat que la teva ment crea una realitat paral·lela on refugiar-se d'aquella realitat hostil de cada dia, i que ens comporta una angoixa existencial considerable. Això dóna com a fruit deliris i al·lucinacions que entren a formar part de la nostra quotidianitat.

Si la comunitat científica, avui, no es posa d'acord amb: "Què és un pensament? Per a què serveix? Quina finalitat té?", com podem pretendre definir "deliri" si és un pensament malaltís i fora del context d'una realitat avui qüestionada per la física quàntica? En definitiva, el que defineix deliri no és més que "pensaments rars, estranys o extravagants" que s'allunyen de la realitat, com he dit abans, i se surten de la norma o del què és habitual en la població. D'aquí s’hauria d'esdevindre la diversitat mental i no la patologització de la diferència com assenyala la psiquiatria, no? La societat en general entén que allò que no encaixa ha de ser patologitzat pel propi bé de l'existència humana, en nom del "bon govern de sí mateix" i del "bon judici". No hi ha argument més eugenesista que aquest i detesto aquesta ideologia derivada del Darwinisme social.

Simplement som fruit de la diversitat mental, de la diversitat de veus, de la diversitat de l'experiència, i fonamentalment de la diversitat humana en el seu sentit més ampli... Que ho preguntin al col·lectiu d’ “escoltadors de veus"... I no ho volen veure així! I ens traumatitzen constantment amb els seus i les seves: ingressos involuntaris; sobremedicació; electroxocs; contenció mecànica; arbitrarietat i punició judicial; estigma familiar, social i laboral; i patologització mèdica, que fa de nosaltres éssers monstruosos: víctimes de tortura, pretesament agressius o violents, empresonats, invisibilitzats, rebutjats, exclosos, a l'atur, o els qui tenen una mica de sort van tirant amb alguna ajuda social o familiar.

_________________________________________

Comentaris

  • Fidel Català | 04-08-2022

    Una situació desagradable, l'estigmatització. Punyent escrit, llamp. I valent a l'hora d'afrontar els problemes que ens descrius. Costa entendre el cervell humà, i m'encoratja veure com escrius de bé.

    Jo, que soc una veu fora de tot context tangible, em demano més d'un cop qui són els veritables malalts, que molts cops s'amaguen darrere de disfresses socials acceptades, com la meva veu principal. No puc criticar-li haver-me creat, però a voltes sé que li faig por. Encara sort que té el recurs de ser-li un personatge, i que em té ben lligat, ara mateix.

    Una abraçada.


    Fidel Català

  • Visibilitat...[Ofensiu]
    llpages | 31-07-2022 | Valoració: 10

    per a una malaltia que exigeix disciplina en la medicació i molta comprensió per part del cercle més proper al malalt. El teu text ajuda en ambdues tasques perquè fa prendre consciència de la magnitud del problema. S'hi exposa amb claredat cristal•lina una quotidianitat diferent i, massa sovint, desesperant. Sortosament, va quedant enrere l'estigma social dels afectats, a la vegada que s'avança (mai prou de pressa) en trobar noves teràpies. Molt ben escrit, llamp!

  • Integració[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 31-07-2022 | Valoració: 10

    Tots formem part d'aquest món, amb discapacitats o sense. Tots caminem per aquests carrers, amb bastó, amb cadira de rodes, amb tacataca, amb crosses, tremolant, patint o rient. Tots tenim dret a rebre una educació inclusiva, amb discapacitats o sense. Tots tenim dret a l'accés a la tecnologia, siguem cecs, gent gran o amb qualsevol altra discapacitat. Tots tenim dret a votar, gent amb problemes mentals (fins fa poc, no podien), assassins, violadors i gent de tota mena. En fi, tots tenim dret a viure i ser reconeguts. I una manera de fer-ho visible és amb escrits com el teu. Felicitats, Dani! Una abraçada.

    Aleix

  • aleshores | 30-07-2022

    Defugim en el malalt,la malaltia i en concret defugim la malaltia mental.
    Especialment allò inexplicable, desconegut, incontrolable, ens infon temor.
    En algun moment dius que no n'hi ha per tant i també inicies el camí psico-social que després sembla que interromps amb la diversitat.

  • Autoanàlisi[Ofensiu]
    kefas | 30-07-2022

    Penso que no hi ha cap entitat que es pugui autoanalizar amb garanties.
    Per això, el ple autoconeixement és, al meu parer, impossible.
    Només tenim la possibilitat de pal·liar els efectes col·laterals amb acceptació, estima i un bri de medicació