Quan em mori

Quan em mori, si és per causa de malaltia o qualsevol altra causa natural: uns diran "fumava massa", altres diran "és que estava molt gras", "és que portava una vida molt caòtica i desordenada", "és que els psicofàrmacs el van espatllar", "és que no es cuidava", "és que era molt patidor", "és que tenia esquizofrènia", "és que va tenir mala sort", "és que va agafar això i què l'hi farem!", "és que duia una vida molt sedentaria", "és que no sortia gaire", "és que tard o d'hora havia de passar", "és que és llei de vida", "és que... és que... és que... és que. Evidentment també puc morir: d'accident, d'homicidi o assassinat, degut a una catastrofe natural, de suïcidi (espero que no), de iatrogènia, de negligència professional, d'alguna mala praxis mèdica, etc. O potser també podria arribar a morir degut a una combinació de varis factors que he dit o que m'he descuidat de dir en aquest escrit, o fins i tot de tots els factors que he dit, i més enllà, podria ser una combinació de tots els factors que he dit afegint-ne algun o molts més.

Hi haurà qui atribuïrà la meva mort emfasitzant algun d'aquests factors o altres. Jo crec que la majoria posarien l'èmfasi en què la principal causa de la meva mort haurà sigut que jo era fumador i no em cuidava. Són hipòtesis perfectament plausibles, i que accepto com a crítiques a la meva persona, tot i que un cop mort jo, en deixar d'existir, ja no m'afectarà. Però, evidentment afectarà el meu entron de persones més estimades, i la gent que em va conèixer en vida.

Jo crec que això que dic es podria aplicar a moltíssima gent: especialment als fumadors empedreïts i/o a gent que no es cuida.

Res a dir, tindrien raó tots, totes i totis en fer aquestes afirmacions, doncs és la pura veritat. I què? Pregunto jo. Al llarg de la meva segona dècada de vida vaig veure plausible cometre un "suïcidi lent" que comportaria abusar tant del tabac fins causar-me la mort. D'això se'n diu "autòlisi", i al llarg de les següents 3 dècades he mantingut, impertorbable, aquest propòsit. Qui més qui menys pot enriure-se'n de mi i del meu propòsit, perquè és quelcom sense sentit, de bojos, però us diré que és tan cert com la vida mateixa, i el patiment que he tingut durant tant i tant de temps en la meva obsecació per treure'm la vida a base de consumir tabac, sense parar, i que podria semblar inversemblant, també.

El fet és que jo vaig calcular malament, perquè no havia contemplat la possibilitat de viure molts anys més amb una relativa bona qualitat de vida. Però això s'ha demostrat fals, perquè no n'he tingut de qualitat de vida totes aquestes dècades de fumador. He sigut un consumidor malaltís, no només de tabac, sinó d'altres vicis i addiccions, que m'han fet emmalaltir i empitjorar la salut progressivament.

Qui té un dit de seny al front entén que és desitjable arribar al final de la vida amb la millor qualitat de vida possible, sabent que el temps, la vellesa i la decrepitud no s'aturan mai, fins a la mort. Però és que jo no en tinc de seny. Un dia el vaig perdre i no el vaig recuperar mai més.