El ferro i l'estigma

Quan la meva mare estava embarassada de mi, va succeir un fet que marcaria el meu pare per sempre. El fet va ser que un dia el meu pare, a la feina, va tenir un accident laboral mentre arreglava un ordidor de la fàbrica tèxtil on treballava. En aquell accident ell va perdre dos dits de la mà dreta: l'anular (o de l'anell) i l'auricular (petit o menut). Al meu pare el van dur a l'Hospital on van curar-li les ferides i a posteriori va estar deu o quinze dies sense anar a treballar. Era aproximadament l'any 1972 o 1973, i pel que sé, el meu pare va voler tornar a treballar al cap de poc temps, ja que a casa s'avorria i pensava que podria continuar treballant, malgrat l'amputació accidental dels seus dos dits. Qualsevol pensaria que el fet va ser un trauma amb totes les de la llei. No és per menys, l'amputació accidental dels dos dits li podria haver creat un trastorn per estrès posttraumàtic molt important, però en aquells temps no es diagnosticaven aquests trastorns, i malgrat ell el va poder patir, va ser resilient. Ignoro com ho va superar i com va tirar endavant, a pesar del greu accident. Imagino que en aquells temps ell s'agafaria la responsabilitat de tirar una família endavant, ja que la meva mare m'esperava a mi, la meva germana tindria uns 6 anys i anava creixent, i el meu pare volia progressar dins l'empresa, tenir més responsabilitats i cobrar més diners. El pare va parlar amb l'amo de l'empresa, i ell li va encomanar altres tasques dins l'empresa, mantenint-lo en plantilla. Cal dir que el meu pare ja era una persona amb certes responsabilitats dins la fàbrica i tenia un contacte fluid amb el propietari.

El meu pare va ser resilient, segons el meu parer. Va saber, que malgrat l'accident ell havia de tirar endavant com qualsevol altra persona dins l'empresa. Que aquell accident no el pertorbaria en la seva carrera meteòrica, ascendent, de les seves responsabilitats dins la fàbrica i que aquesta vindria acompanyada d'un sou més elevat o de tenir més influència, amb un càrrec, o més responsabilitats.

El meu pare és una persona que ho ha donat tot per l'empresa. S'ha sacrificat al llarg de tota la seva carrera professional i no ha dubtat mai a entregar-se amb cos i ànima a resoldre qualsevol problema o incident que pogués entorpir la bona marxa de tot plegat. Va ser llavors, quan jo m'estava gestant dins el ventre de la mare que això va succeir, en tant que durant la meva mera existència dins l'úter matern el meu pare va ser víctima d'un accident terrible, que el marcaria per la resta dels seus dies.
El marcaria, com ho fa l'estigma amb les persones amb trastorn mental, com ho fa l'amputació d'algun membre o extremitat a les persones que han patit algun accident que els ha suposat una marca permanent en el temps. No és per menys, l'amputació d'alguna de les extremitats, si és visible a la resta de mortals, com és el cas dels dits, pot crear un estigma a la persona la resta de la vida, segons ho veig jo. Un estigma que determinarà, de forma permanent, fins la fi dels dies d'aquell ésser entranyable, que és el meu pare, a tenir un estigma que ell creu haver superat, però que està allà, romanent en l'espai buit que van deixar aquells dits segats per un ordidor espatllat.

Malgrat tot, jo m’he preguntat moltes vegades a mi mateix com va ser aquell accident i el patiment que devia produir en el meu pare. Un trauma com aquest queda gravat de per vida. I pel meu pare, qui en gran mesura creu haver oblidat aquell accident, arrossegarà el seu inconscient. Una pena i unes imatges que quedaran gravades per sempre en el seu record. Per aquest motiu i per altres crec que el meu pare ha sigut per mi un exemple extraordinari de resiliència. Aquella resiliència d'un home, de cognom Ferrer, que dur a pensar en el concepte de metal·lúrgia al que anomenen resiliència, és a dir, la capacitat dels metalls de tornar a la seva forma original, explicat amb les meves paraules; i concepte adaptat a la psicologia, quan un fet pertorbador o traumàtic ens marca profundament i hem de sortir endavant com sigui.

Faig un incís per parlar del ferro. Aquest element químic de la taula periòdica representa aproximadament un 5% de l'escorça terrestre, es creu que el nucli de la Terra està format per un aliatge de ferro-níquel, constituint un 35% del total de la massa de la Terra. El ferro és conseqüentment l'element més abundant a la Terra, però només el quart element més abundant a l'escorça (FONT: Viquipèdia "Ferro").
Tot investigant sobre els meus avantpassats, vaig arribar a saber que un tal Martin Ferrer, de Castelló, al País Valencià, era el meu rebesavi patern. Ell va estar casat, si podem afirmar-ho així, amb una dona del municipi del Brull, a Osona. És el parent més llunyà que he trobat amb el cognom Ferrer de la meva genealogia.

Crec saber, alhora, que molts Ferrers provenen del País Valencià i que Ferrer és un cognom amb orígens jueus. Caldria no oblidar altres cognoms familiars, però no em posaré a fer un anàlisi de cadascun d'ells, sinó que fent aquest incís, pretenc donar a conèixer la realitat d'un cognom amb molta història, però alhora, molt freqüent i abundant en el nostre país. Per tant, no pretenc fer un al·legat al cognom Ferrer, ni que aquest cognom que ens identifica a la família sigui, precisament, únic i exclusiu de la nostra família, ni especialment significant pel que fa a la nostra manera de ser o d'anar per la vida. Res a veure. Conec diverses persones amb cognom Ferrer que no són de la meva família i que estan en el món de la salut mental. Pura casualitat. Com hi ha molta gent que es diu de cognom: Álvarez, Garcia, González o Martínez.

_____________________________________________________________
Dani Ferrer Teruel

llamp!