No t'ho vaig dir mai

Un relat de: copernic


I


No t'ho vaig dir mai. Pot ésser perquè aquestes coses es donen per enteses. Tampoc els teus llavis varen pronunciar en cap ocasió aquelles paraules. O al menys no me'n recordo. Han passat tants anys!. Hi va haver una època en la que ens varem distanciar. Tu no vas poder suportar que jo comencés a prendre les decisions que només a mi m'afectaven, que s'acabés aquella imposició de la teva voluntat quan jo dubtava sobre el que calia fer. A partir de llavors et vas tornar impenetrable, incapaç de demostrar-me el teu afecte, pot ésser perquè sabies que aquella postura a mi em feia mal. Indiferent a tot el que t'explicava, a les meves petites proeses, em menyspreaves amb la teva calculada fredor, amb el teu rictus inalterable. Varem estar uns quants anys vivint com dos estranys sota el mateix sostre, fins que vaig decidir anar-me'n.
No t'ho vaig dir mai, fins i tot quan, després de la meva marxa, després d'alliberar-me de la teva influència, ens varem començar a veure de tant en tant. La nostra relació va millorar, sí, encara que sempre mantenies aquell posat seriós quan parlava de mi mateix. Preferies riure de qualsevol anècdota que no ens involucrés a tots dos amb la teva franca riallada, sentenciaves irònicament sobre qualsevol tema banal, no deixaves que el teu rostre delatés cap sentiment o que te'n alegraves de veure'm.
No t'ho vaig dir mai. Tampoc quan vaig anar a veure't a l'hospital pocs dies abans de morir-te. Vaig passar una nit al teu costat, atent, vigilant, cuidant-te, com havies fet tu amb mi tantes vegades. Era la meva manera d'agrair-te la teva dedicació cap a mi, com si després de tants anys pogués pagar a la fi un vell deute. Avisava a la infermera quan s'acabava el sèrum, et mullava els llavis amb un mocador de paper quan comprenia que tenies set. A vegades volies fer-me entendre alguna cosa però davant la meva impotència per captar-ho, amb un gest m'indicaves que era igual, que ho deixéssim córrer. Tu no podies parlar aleshores però jo sí. Pot ésser va ésser aquella la millor ocasió que vaig tenir per dir-t'ho. Si hagués gosat obrir el meu cor llavors, t'hagués dit que t'estimava i no hauria d'haver-t'ho expressat amb els meus plors quan l'alè de la mort ja se t'havia endut.
Però no t'ho vaig dir mai, pare. Maleit sia! No t'ho vaig dir mai!

Comentaris

  • Ja és hora[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 05-08-2008 | Valoració: 10

    de que et digui que aquest relat el vaig llegir fa força temps i des de llavors ha estat un referent per a mi. Tinc el meu pare amb 84 anys i des de fa molts anys està fatal del cor. Cada dia, per a ell, és un regal i jo he volgut prendre bona nota de l'experiència que vas viure amb el teu pare i que ens ho expliques d'una manera que emociones el lector fins estirar-li alguna llàgrima (aquest va ser el meu cas)
    Malgrat que no li diguessis mai estic tan segura que ell ja ho sabia que l'estimaves. Gràcies a les teves paraules he anat canviant la meva actitud amb el meu pare i ara li verbalitzo el que sento.
    La teva sinceritat ens ha servit a més d'un i una relataires. Posaria la mà al foc i no em cremaria.
    Aquesta nit els sentiments van que volen:ja torno a plorar.
    Bé, li donaré la volta i direm que com que fa tanta calor l'aigueta que em cau galtes avall em refresca la cara. (Quina parideta!)
    Ui, en aquests moments comença a tronar i a ploure a L'Escala; mira, millor, més aigüeta per a refrescar-nos.
    Un petó ben fort i que tinguis una bona nit.
    Mercè

  • Emotiu![Ofensiu]
    Clar de lluna | 06-02-2008 | Valoració: 10

    No val la pena turmentar-se per allò que no hem fet, segur que ell ja ho sabia.

    De totes maneres és meravellós dir t'estimo, jo et recomano que ho diguis cada cop que el teu cor t'ho demani!

    Un petó!

  • Meravella[Ofensiu]
    deòmises | 07-12-2007 | Valoració: 10

    d'escrit, preciós, realment. Gràcies, d.

    A mi també em costa dir el que és evident... Estimar la família sembla presuposat...

  • faldudeta_8 | 07-12-2007

    Hola!
    que.. que preciòs!!!
    de debó, m'ha semblat molt emotiu..
    continua així...
    no sóc quelcom per dir-t'ho, ja que sóc una "aficionada" a això de llegir ... i tan sols tinc 15 anys "cagats" jejeje
    però... m'has agradat molt!
    t'he ficat a preferits ! ;)

  • a mi també m'has emocionat[Ofensiu]

    I, si em permets un consell, no t'hi facis mala sang...que això de dir als pares o als germans que els estimes costa una pou ! Almenys a mi, que encara hi soc a temps.

  • Un relat preciós...[Ofensiu]
    Carme Cabús | 12-11-2007 | Valoració: 10

    ...que tensa la corda amb aquest "no t'ho vaig dir mai" repetit al llarg del text. Passen les oportunitats de la vida i ens queda aquest regust de pèrdua, de cosa definitivament segada per sempre.
    M'agrada aquesta relació que té encontres i desencontres, en la qual el sentiment real que la uneix és aquest "t'estimo" no expressat i revelat amb contundència al moment de la mort.
    M'ha agradat molt, i et dono les gràcies per un relat així, amb aquesta sensibilitat.

    Bé, copèrnic, si és cert això de la presentació del llibre de "les putes...", em fa molta il·lusió. Espero amb candeletes que arribi el dia. Aleshores ens coneixerem, oi? També serà bonic. Una abraçada.

  • Aquí estic![Ofensiu]
    angie | 08-11-2007

    Sempre queden coses al tinter, copernic. Mai acabes dient el que sents quan et veus bloquejat d'alguna manera. Sovint la distància ajuda a ésser més condescendent i és en moltes ocasions, quan pares i fills s'acaben entenent més. El que també és cert, és que la mort (encara que s'intueixi propera) és un sotrac massa fort i sempre et fa sentir impotent (tant si queden converses pendents com si no és així).
    En una cosa hi crec fermament : els que estimem i ens han estimat, sempre són al nostre costat.
    angie

  • Em temo que és un reflex de moltes experiències[Ofensiu]
    franz appa | 05-11-2007

    Quants cops hem de lamentar-nos no haver dit el que sentíem.
    Tanmateix, potser de vegades és impossible. O innecessari, potser (crec que allan lee té raó, quan parla de la visió dels malalts).
    Per als que escrivim, o sigui tots els que campem per RC, és usual notar que no podem parlar com escrivim. I és per això, em sembla a mi, que necessitem escriure.
    Salutacions,

    franz

  • Freqüent, massa freqüent.[Ofensiu]
    brumari | 04-11-2007

    Descrius amb encert la complexa relació que sovint es dóna entre pares i fills, els murs de silenci, de vegades els excessos verbals, el divorci entre el que se sent i el que s'expressa, per vergonya, per por, per orgull… que complicat! I que freqüent.

    Des del punt de vista narratiu, utilitzes el punt just de contenció. Tot i que a mig relat es fa difícil creure que es parla de la parella, m'ha agradat l'aclariment final. És vàlid i d'un gran efecte.

    Una abraçada,

    Joan

  • - pare -[Ofensiu]
    kispar fidu | 02-11-2007

    la veritat és que no m'esperava un pare com a final i protagonista de la història!

    De vegades donem per suposades algunes coses que creiem que la resta ja saben i ens estalviem el dir-les quan realment l'altra persona potser voldria (i necessitaria) escoltar-les.

    És un dels meus grans errors. Peco sovint de presuposar massa les coses i no expressar el que realment importen per mi algunes persones especials.

    Sé que segurament ho saben, i ho poden interpretar pels meus actes, gests, tracta, etc. però de vegades penso que no estaria de més "dir-li-us-hi".

    Que complicats són els sentiments...


    Sempre podem aprendre'n per això!

    ens veiem!
    Gemm@

  • Punyent[Ofensiu]
    Naiade | 02-11-2007 | Valoració: 10

    Relat emotiu, sincer i trist. Per desgracia és molt humana aquesta manera de comportar-nos, intentant amagar els sentiments potser per considerar-los una debilitat, quan és el regal més preuat que la vida ens dona. És bo poder-ho escriure i un cop ho llegeixes, moltes vegades penses que potser l'altre persona ja ho sabia, ja ho intuia i tal vegada potser no calien les paraules, era un fet evident.
    Un relat molt bo i ben descrit.

    Una abraçada

  • Sentiments que flueixen...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 02-11-2007 | Valoració: 10

    i surten a la llum en paraules que no es van poder pronunciar. És irònica aquesta incapacitat que tenim en alguns moments per expressar els nostres sentiments, malgrat siguin intensos i fins i tot ens faci mal no haver-los dit a qui anaven adreçats.
    M'ha semblat molt emotiu i escrit amb molta intensitat.
    Una abraçada

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

386811 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...