No en dubtis, no sé quan, però et trauré

Un relat de: Marta Aubà Salvadó
Fa cinc anys vaig escriure això que ara llegireu, i mai hagués pensant que el dictador marxaria abans que les seves víctimes.
En memòria de totes elles.

Sospiro, i és l'únic que puc fer, l'únic del qual en sóc capaç.
No puc evitar que dues llàgrimes rodolin galta avall. Seran les primeres de moltes.
Incapaç d'aturar-les, sols la meva mà les busca, però al final, cauen i ella ja ni s'immuta. Les imatges mostren tant de dolor que desfan l'ànima. Dos costats, dues lluites, persones abocades a pagar amb sang, una llengua, un pensament o a vegades, sols la seva existència.
Homes que no sols han estat vençuts, sinó dels que es volia esborrar la seva vida de la faç de la terra obligant als familiars que la fràgil memòria els anés oblidant.
Però lluny de tot això, la llengua no calla i el cor fort batega. La mare explica als fills i els fills als seus i els seus a nosaltres que vivim en un país que es creu en democràcia, però sols és el maquillatge perquè la gent estigui contenta.
Quan hi ha guerres tots hi perden però perd més el que es mor perquè la vida no té preu.
Les persones que l'estimen sols poden plorar el seu record, però què passa quan intentes recuperar el cos d'algú i et contesten que l'han fet servir de trofeu de guerra i el porten al costat del qui els va matar?
Els ossos no tenen memòria, però la gent que viu sí i tenen tot el dret de recuperar a les persones que un dia, una maleïda guerra, va decidir que ja no respirarien més.
Ja no ploro, ara és la sensació d'injustícia que m'abraça i pensa, que ningú diu el que vol i molt menys o fa, perquè si fos així, els morts serien a casa i els papers de Salamanca també.
Ho sento, però algú ho havia de dir.
I no en dubtis, no sé quan, però et trauré!

☆ Marta Aubà
NO EN DUBTIS, NO SÉ QUAN, PERÒ ET TRAURÉ!
#trossetsdelquepenso

Comentaris

  • Encara hi som[Ofensiu]
    Fidel Català | 26-10-2021

    Encara hi som en aquella guerra, no han acabat de venjar-se, encara tenen la paella pel mànec, i sí, cal que ho digui més gent, no sols tu, que això no s'ha acabat, que ells són els mateixos i no res ha canviat en aquesta suposada i falsa democràcia que ens hem donat entre tots... tots aquells que tenen la paella pel mànec...
    Els qui tenim terra en els nostres records, aquests no tenim cap altre dret que el de fer allò que ells manin. I a callar, no se t'acudeixi dir el que de veritat penses del qui porta la tofa daurada en el cap.

    M'ha agradat el teu escrit, espero que puguis dur a terme la teva promesa.

    Fidel

  • memòria [Ofensiu]
    Atlantis | 26-10-2021

    Quants morts hi ha enterrats encara sense justícia ni reconeixement!! Una tasca pendent, que hi ha algú que no interessa.

    La discussió de la Constitució del 78 seria molt llarga per fer aquí.

    Ben escrit el relat i molt sentit.

  • ¿Democràcia? Sí i no. Hi ha molts tipus de democràcia...[Ofensiu]
    unicorn_blanc_del_bosc | 26-10-2021 | Valoració: 9

    Hola Marta.

    El teu relat evocador està molt ben escrit, et felicito, saps manegar-te-les com a escriptora i relataire. A mi no em va tocar, almenys no de manera prou directa, la mort d'un familiar pròxim a mans de la dictadura, el que no vol dir que no comprengui (ho comprenc, de fet, o crec comprendre-ho) el que senten i el que pensen els qui varen perdre un pare, un espòs o algú estimat en la guerra o durant la dictadura. Segur que deu ser horrible.

    Això que dius de la democràcia… ¿què et penses? Una democràcia mai pot ser una anarquia, o sigui, un lloc sense control; això pot ésser en certa manera en un fòrum internàutic però mai en una comunitat de persones prou gran. Cal un control policial que respecti els drets fonamentals (que el tinguem ara mateix o no ja és una altra història). El primer que ha de tenir una democràcia és una constitució o conjunt essencial de lleis per a mantenir el govern i els drets importants. Ara: que aquest conjunt de lleis provingui de costums postdictatorials i/o que no ens dongui prou autogovern als territoris (jo no espero això perquè sóc independentista) i/o altres inconvenients, bé, això ja són figues d'un altre paner. Jo no sóc anticonstitucionalista de per sí, si bé en tot cas sóc anticonstitucionalista de la constitució del desembre del 78.

    Podria parlar més estona de lleis, constitucions i postdictadures, però trobo que per avui ja n'hi ha prou.

  • La memòria dels nostres[Ofensiu]
    Prou bé | 26-10-2021 | Valoració: 10

    Sí, algú ho havia de dir i ho has fet des d'un sentiment profund i d'una gran determinació.
    Molt ben relatats fets i situacions. Però la memòria, pels que no vam viure la guerra, molts cops s'ha vist "enterbolida" pel silenci dels que sí la van viure. Por? Ganes de passar pàgina? No voler compartir secrets i horrors amb qui va néixer quan tot havia acabat? Eufemisme, res ha acabat i molt cueja encara.
    Gràcies per aquest relat que fa pensar molt.

    Amb total codialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: