Fins a la propera vegada

Un relat de: Marta Aubà Salvadó
Sempre ens trobàvem al mateix lloc quan la foscor era la nostra aliada.
No hi havia mai petons, doncs, no volíem ser descoberts abans d'hora. Un hola fugaç i espurnes a la mirada. Pujàvem al cotxe (el viatge d'anada sempre llarg i curt el de tornada)
Què tal la setmana, què tal la feina, m'has enyorat...i jo callada, pensant que des del minut u que et veia ja et trobava a faltar.
Assaboria la llibertat a cada cop de roda i et mirava. Rèiem de qualsevol cosa perquè res tenia importància; com sempre et recordava que encara no m'havies fet cap petó, i tu, amb les mans al volant, em contestaves que m'hauria d'esperar fins a arribar a casa.
El transit fluid d'aquelles hores ens permetia escoltar la música, una d'elles va ser per sempre més la nostra. Et passava la mà per la pell, braç amunt fins a tocar-te el coll, l'orella, el clatell...
Dos en un cotxe i ningú més.
La gran ciutat ens esperava. Les llums enceses i el cor despert buscant el petó que em devies. Mai te'l vaig haver de demanar, ja que sols aturar el cotxe ja el buscaves, llavors, jo sempre pensava que es podria parar el rellotge ni que fos per una vegada.
Allí ningú ens coneixia, i la teva mà buscava la meva i em feia sentir teva, protegida i estimada, desitjada fins a l'extrem de no poder pujar cap escala i fer-te l'amor allà mateix.
A l'ascensor sempre sobrava la roba, i algun botó es descordava per poder-nos tocar millor la pell i olorar el desig i el sentiment que mai ens embafava.
Obries la porta de casa, i allí en mig del silenci ja res tenia pausa.
Una cervesa? Tens gana?
I jo callada. La meva fam era d'una altra cosa.
La teva habitació a mà dreta. M'ho sabia de memòria. Sempre em deies que tenies un llit massa gran per una sola persona.
Allí començava el ball i la festa, i em deixava estimar per la teva fal·lera de nen petit en cos d'home on els llavis resseguien el cos petit d'una dona.
Repetir no era difícil, i acabàvem extasiats un al costat de l'altre amb ganes de dormir plegats. Però això era impossible.
Tornar-se a vestir era tornar a jugar. Sempre m'amagaves la roba, i em deies que aquella vegada em segrestaries, que ningú en sabria més de mi, i marxaríem lluny on jo volgués. Jo et feia mitja rialla. Jo no volia marxar enlloc, jo em volia quedar en aquella habitació on la teva olor estava escampada enmig dels llençols.
Mirava el rellotge. Era l'hora.
La ventafocs havia de tornar altre cop a casa.
Com sempre corria una llàgrima galta avall, i la mateixa matinada que abans era la nostra aliada, ara era la crueltat de tornar sense tu al lloc on m'havies anat a buscar.
El temps volava, la carretera es feia curta encara que sempre triaves (de tornada) el camí més llarg.
L'última carícia. L'últim petó.
Fins quan preguntaven els meus ulls, i tu, amb la boca seca em deies, fins a la propera vegada.

© Marta Aubà
FINS A LA PROPERA VEGADA
#trossetsdelquepenso

Comentaris

  • Només efectes[Ofensiu]
    kefas | 25-10-2021

    Els motius van a la seva i la única cosa que els importa és generar efectes.
    En aquest relat expliques uns efectes que resulten atractius pel lector, però són explicats sense els detalls que invoquen a la seva vessant més sicalíptica. Això li permet continuar com espectador que, a diferència dels protagonistes, s'adona dels inconvenients de la situació i es pregunta pels motius que la han produïda. Diuen que els bons relats són els que generen preguntes.

  • amor clandestí[Ofensiu]
    Atlantis | 23-10-2021

    És difícil l'amor clandestí, pels motius que siguin.Ben narrada la tensió que es viu i la tristesa pel nou rencontre. També té allò d'estimulant i engrescador.

  • Ai, els secrets! [Ofensiu]
    capficada | 22-10-2021 | Valoració: 10

    Has construït d'una manera genial la tensió del desig entre els personatges. La sensualitat impregna les línies del relat, i el dolor per la separació. El secret traspassa la història i em porta a preguntar-me: qui seran els protagonistes? Quina doble vida portaran? Enhorabona!

  • La relació[Ofensiu]
    Prou bé | 21-10-2021 | Valoració: 10

    Història colpidora d'una relació que és sense poder ser! La clandestinitat fa mal i fa malbé .... hauríem de poder ser lliures, que no ho som....
    Amb total cordialitat