Morir-se

He decidit morir-me, administrativament parlant.
Ja n'estic tip de viure i, per tant. la meva defunció és inevitable. Legalment, es clar.
Es pot dir que he fet a tots i res evitarà la fi de la meva existència de dret.
El meu decès, als papers, es cosa feta.
Vaig voler anar personalment a demanar el Certificat Oficial de defunció al Registre. El borinot de l'altre banda del taulell em va allargar, sense dir paraula, un formulari per omplir: Nom. edat, domicili, qualitat del compareixent, etc...Era evident que buscava un responsable, un boc expiatori a qui poder carregar el mort en cas de necessitat. Com no hi tenía res a perdre, m'hi vaig avenir.
-Vostè es el senyor Ròmul Boixaderes i Rasclet?-
-Sí senyor.
-I el difunt, quí es ?....
-Ròmul Boixaderes.....i Rasclet-.
Ni em va mirar -El seu carnet- va exigir.
Li vaig ensenyar. Als difunts, per una buit legal que caldrà arreglar aviat, encara no els fan anar a lliurar l'equip personal com fan al acabar la mili. Va escriure el número de carnet a la fulla i m'el va tornar.
-Ja em puc donar per mort ?- vaig voler saber
-Efectivament, i tingui en compte que a partir d'ara ja no té dret a res.
-Gràcies, però em penso que no hi trobaré gran diferència.-
Em va mirar com si em perdonès la vida.
- No cal, no cal....- vaig fer.
-El següent !.
Ara que ja no existeixo, hi soc sense ser-hi, soc invulnerable a la virtualitat perque això és cosa de vius. No sóc als papers, però no soc un sense-papers. Tinc un paper que diu que no tinc cap més paper; tots els altres han caducat. Vaig per la vida amb un sol paper que diu que sóc mort: el desideratum de tot sense papers quan li demanen els papers: "no hi sóc, sóc difunt". Impossible detenir-me, interrogar-me, expulsar-me, citar-me. multar-me, condemanr-me, amenaçar-me, pegar-me, jutjar-me, emprenyar-me. Els morts són els únics que oficialment no tenen responsabilitat. Soc un irresponsable i això m'equipara amb el Rei. Sóc el Rei. Visc com el Rei: mandrejo, m'atipo, no penco, no serveixo per res...ofcialment. Aquesta és l'única diferència
Soc, a més, inmortal: no em puc tornar a morir: hi ha papers que s'otorguen un sol cop i no es renoven mai mes: són definitius.
L'ultima revisió la fa un metge titulat al que se li otorga tota la confiança. El que certifica el seu certificat és que no hi haurà cap certificat més: és per sempre. No hi ha recurs possible
Així com hi ha certificats de matrimoni i de divorci, no es coneixen certificats de ressussitació. Un sol certificat de defunció atura tota altra paperassa. Un cop divorciats oficialment de la vida nomès existex el Sanctus Matrimonium amb la mort: per tota la vida (o pert tota la mort) . Fins i tot en un Estat laic.
Quan passejo pel carrer entre els vius, nigú em mira amb curiositat a pesar de que sóc molt diferent d'ells: em troben normal però no ho sóc gens: exerceixo de viu sense Títol Oficial i això està penat per a tots els que viuen oficialment, però no per mi que tinc el Títol Oficial de mort. Es clar que això no ho sap ningú, a part de mi.
Peró tampoc els serviria de res si ho sabessin. Un paper oficial és la veritat, la Veritat Oficial, i una veritat oficial nomès es pot desmentir amb una altra Veritat Oficial; no és gens fàcil. Dues Veritats Oficials antitétiques son la mort de l'"oficialitat" La seva meteixa essència s'en ressentiria i podria quedar tocada de mort i, naturalment, l'acta de defunció de l'oficialitat ensorraria el mon.....oficial.
Des que sóc mort, cada dia tinc experiències noves, i no ho son pas perque no les hagi viscut anteriorment. Son noves perque un cop mort tot és nou. La vida desprès de la vida, és nova. Qui ho ha dit que no hi ha vida desprès de la mort?
-Com et va?- em pregunta el veí.
-M'he mort fa quatre dies- responc amb sinceritat.
-Els morts tenen bona salut ! - diu rient. Es evident que no s'ho creu.
-T'ho puc demostrar- faig jo - Ho tinc per escrit-.
Aquest "per escrit" ha fet un dring especial al seu cervell; ho he vist en els seus ulls que han espurnejat i per un instant m'han mirat d'una altre manera. Ha volgut acabar ràpidament la conversa.
-Doncs, per molts anys!
-No, si no en faré més d'anys, la meva vida ja te una data de caducitat posada, com els iogurts, i la tinc escrita. Ara ja ha vençut, però ja ho veus, sóc aquí al teu devant, ben mort!
Els vius mai s'acostumaran a parlar amb els morts. Ni a entendre'ls. Es sentía incòmode. Vaig prosseguir:
-He fet tots els tràmits, tinc posats tots els segells que calen, m'han esborrat de les llistes, l'atur ha baixat -oficialment-, el creixement vegetatiu del païs s'ha alentit, les estadistiques de mortatilat han variat unes centmilèssimes, les companyíes d'assegurançes han apujat unes décimes les primes de les assegurançes de vida. L'únic que no s'ha mogut són les enquestes.. Les enquestes estan per sobre de la vida i de la mort: si tots fossim morts dirien el mateix.
-Vols dir que parlo amb algú que ja no existeix ?
-A tu qué et sembla?
- No vull ni pensar-hi- responguè amb una esgarrifança
-Mora't. Morir-se fa pensar.
-Vols dir que jo m'ho hauría de resoldre tot ?. Que no tindra una guía de consulta, uns pares de la pàtria que em governin, unes lleis, un estat del benestar, unes consignes, uns informatius, unes tertúlies...
-Exacte, ho hauràs de consultar tot, tu mateix, al teu cervell.
-Ahh!... -va fer- Es això el que t'ha matat: has tigut una sobrecàrrega dels abductors neuronals. Ara ja no hi ha res a fer, si tens un paper que ho confirma...
-... ??-
-Doncs, que bé ens ho haurem de creure.
Va ser inútil: morts i vius no s'entenen. La vida, sense Fe de Vida no és vida. La mort, sense Acta de Defunció, no és mort.
Vaig anar a la Plaça de Catalunya a disfrutar de la meva nova condició. Passant per devant d'una inmobiliària em cridà l'atenció un atractiu dibuix molt ben acolorit. Era un muntatge fotorealístics d'aquells que estan tan de moda, que entren pels ulls i es claven al cervell sense ni tan sols passar a donar una ullada a la butxaca. Sembla que ja t'hi trobis.
Deia: "Ninxol 3er pis. Avans tant! (barrat), ara, quant!" en lletres de cos setanta-vuit vermelles dins d'una bombolla irrissada. Feia goig. Había passat mil cops per devant i mai m'en habia adonat S'anava fent fosc i els aparadors de les botigues, il·luminats, es veien d'una hora lluny. El curiòs del cas es que no hi había res a dintre. Si no fos perque ho veia amb els meus propis ulls, diria que somiava. La gent que en aquella hora anava amunt i avall s'hi aturaba igualment, mirava, entraba, comprava, pagaba amb targeta, sortía amb boses plenes de buit i amb cara satisfeta. Desprès feien cap als bars, als cines o els fast-foods i seguien fent la seva vida com si res.
Jo, que ja era més enllà de la ratlla que separa el mon dels vius del dels difuns, m'ho miraba com si ni hi fos, caminaba entre la gent, hi parlaba amb normalitat (amb tota la normalitat de que es capaç de parlar un mort amb un viu) i de tant en tant em palpaba la butxaca esquerra en que hi duia el meu únic certificat, el meu únic paper. Mira que si m'el demanaven...
Em vaig asseure en una cadira de la Rambla a veure passar la vida. La vida badoca, la vida esclafada, la vida intrascendent, la del desvagat, la del pidolaire, la del murri, del pispa o del camell. Totes les vides son iguals pero no idèntiques. La vida és la vida, no és l'altre cosa. L'altre cosa és la no-vida.
Les notes d'un saxo baríton van començar a fluir desde darrera d'una parada de diaris. No podía veure l'instrument, però un so plé, vellutat, contingut es va escampar com una olor de menjar calent en una ciutat desconeguda. L'ensumaba amb les orelles, el tastaba amb el cervell, el païa amb els pulmons que se'm aixemplaven. Les notes es groxaven en el trapeci de les cinc líneas col·locant-se entre els fils, o deixant que els filferros les traspassessin. Entre dues, provocaben a una tercera i el conjunt s'armonitzaba amb un acord on les notes perdien identitat pròpia sense perdre els origens. I es convertien en música, eren música
Vaig començar a alçar-me de terra, a levitar, primer a un sol pam de la cadira. Va passar una rodona voluptuosa, lenta, de quatre temps temps, i m'hi vaig enfilar. Vibrava com un sillò de massatje i era tant agradable i experta en arts amatòries que em va fer bo rapaparm-hi i deixar-me estimar desde el moll de l'os fins a la pell. Aquelles greus vibracions em van posar.... pero acabà per fondre's. El cor em va fer un salt i l'estòmac s'em encongí, pero amatents, dues negres em van acollir ràpidament enmitg de les sines rodones. Es bellugaven amb un ritme......que de grat o per força hauríen alçat un difunt....Tenien més pressa, per la seva pròpia naturalesa, encara que per sort, no anaven soles, i eren joganeres: s'em anaven passant de l'una a l'altre i disfrutaven fen-me pessigolles que m'escorxaven amb corxeres les temples de tan riure mentre elles pujaven i baixaven amunt i avall per una escala de graons dispars, com jugant a atrapar-se, cosa que no aconseguíen perque un ritme sincopat les feia aturar de sobte i a la represa, la que volíen encalçar ja había fugit i provocaba de nou amb un tri de cadernera : pám...pa-pám!, pa.....pám-para-pám!. ... Tirititititiu !. Tot plegat semblava una pel·lícula de la Mary Poppins.
Ho veia tot desde dalt (o desde baix) si és que hi dalt i baix a l'espai. Com m'hauría agradat fer tombarelles com fan els astronautes!, Però no hauría estat digne de qui ha passat a millor vida. Cal guardar les formes i mirar-se el mon amb mirada inquisitiva quan hom te el privilegi de viure sense veure's viure i de morir-se de ganes de morir.
No era aquest, peró el meu cas: jo em moría de ganes de viure!. De viure viu, de viure en vida la vida perque quan arribès la mort ja no en trobés de vida, s'haguès esgotat tota, fin a l'última gota, fins l'últim alè i si aquest últim alè no arribés mai, si fos inesgotable, deixar al plat, com un senyor, una part de la vianda intocad
a i marxar amb actitud digna e indolent, sense esperar que s'acabés la festa.
Guardar amb un punt d'orgull un racó inapetent, isolat, personal i dir "m'en vaig quan em dóna la gana" i deixar plantats a lleis i autoritats dient-los: "em moro perque vull, i si això está penat, feu-me complir la pena al forat i m'en riuré del forat i de la pena, del mon i de qui el mena. Senyors: us giro l'esquena, em disfresso de carnaval, tan se val !, jo no sóc de la mena vostra: deixo la molla i em menjo la crosta perque vull, i sóc capaç de fer mans i mànigues, i escriure en mil pàgines el meu antull, justificat o no, amb raó o sense, però no em prengueu més per enze ni em convideu a firmar la meva sentència de própia mà".
"Em moro a la mortal burocràcia que, per desgràcia, es pa de funcionaris fiducidaris, que exerceixen d'esparvers o de falcons captius de puny i mà per anar a caçar colomins (tots nosaltres) a terra endins o a mar enllà, i servir pelats i adobats els nostres caps, als Caps dels Estats i als grans magnats: pobres de nosaltres desgaciats! "
"Em moro a la insolvència de tanta ciència descarnada que posa el bou rera l'arada i amb microscòpis que supermiren i que infraveuen per infrarojos a infrapersones i superguanys, sotmeten la vida futura als interessos de la present, propòsit cec e indecent, i ens fiquen la por al cos i a la pell, ens menjen el coco i el cervell, ens globalitzen e informatitzen, ens espien els gens, ens clonen, ens deixen i ens prenen i pretenen curar-nos l'enfermetat i deixar-nos el mal!
Per tot això, i mès, em moro !
Punt final.
Tot era tan petit allà a baix, ho veia tan llunyà, i em sentia tant lliure que, sense voler-ho, em vaig anar abrandant i no em vaig adonar que la música s'había acabat i les notes ja no em sosteníen. Aquestes, però, van retornar-me delicadament a la cadira avans de plegar.
Era ja ben entrada la nit i pòtols feliços, rodamons e infeliços dormien al meu costat tapats amb papers... de diari i amb cartrons que habien estat capses, que habien contingut coses, que habien estat tretes, i que habien estat llençades, tant capses com coses.
La nit és el reialme dels caçadors: les preses dormen i son fàcils de sorpendre.
Les llanternes ens enfocaren i les botes ens encerclaren. Un a un, van anar demanat-nos els papers. No es conformaven amb els de diari. Aquets eren, evidentment, falsos. El qui no té papers autèntics, oficials, no és ni viu ni mort: no és, i això és un problema. Els problemes d'aquest tipus no es resolen amb les calculadores. No es resolen. S'arxiven a les capses enmurallades i enreixades on hi ha molts problemes dins, i cap solució.
Ja n'hi había uns quants carregat amb destí a l'arxiu dels vius sense títol, quan vaig treure el meu paper de la butxaca, el vaig desplegar, el vaig mostrar, el van examinar, va passar de mà en mà fins a la mà més grossa. La boca més grossa es va obrir. Tothom es va disposar a escoltar amb la orella més grosa i la Oreja Mayor va obrir la boca per sentenciar.
En aquell moment va creuar de banda a banda un colom blanc, -era ombra, era esperit? - va fer un "clic" amb un cop d'ala, i la finestra oficial es va tencar. Tot va quedar congelat. Va ésser un error irrecuperable. S'haurà de reiniciar tot de nou, partint desde cero, s'haurà d'escriure tot altre cop. Amb una ploma d'ala.
Era evident que treballaven amb un mal programa.