Monòlegs

Un relat de: Mercè Bellfort
Li van assegurar que aquell monòleg tenia una càrrega d’humor considerable. Això ho deien els guionistes, és clar! Però ell, en Virgili, no les tenia totes i així ho va constatar en directe, a mesura que veia que el públic amb prou feines reia. I és que aquell argument del dentista que s’equivocava de queixal i et treia el bo ja estava massa explotat. A la segona interpretació, llest com era, hi va posar cullerada: res de dentistes! En tot cas parlaria de rendistes! Sí, rendistes! Parlaria d’aquelles persones que viuen de renda. Llavors va començar a esplaiar-se amb tot un reguitzell de personatges públics que ridiculitzava i dels quals en treia un suc increïble: els espectadors reien a cor què vols. En Virgili l’havia encertat de ple.
El propietari del local, vist l’èxit d’aquell humorista contestatari, li va proposar escriure nous monòlegs. Ell, engrescat, va acceptar l’encàrrec. Al principi s’ho passava divinament: omplia fulls sobre temàtiques molt divertides; ell era el primer que no parava de riure mentre escrivia. I el mateix succeïa a l’escenari quan interpretava els enginyosos guions. Tenia el públic a la butxaca.
Passades unes setmanes, però, s’adonà que alguna cosa fallava en el seu cos. Potser es tractava del diafragma que li començava a passar factura de tant riure. A casa ja el van advertir que tots els extrems són dolents. I tenien raó.
El metge li va diagnosticar que, efectivament, el diafragma se li havia encallat, i que necessitava repòs. De no fer-ne, podria sortir greument afectat, i qui sap si ja no podria tornar a riure mai més. Aquella sentència sí que el va afectar.
En Virgili va haver de canviar de xip. Ara escriu i interpreta veritables drames dalt de l’escenari. El problema que li ha sorgit, però, és que el seu públic, fidel, li dóna la volta a tot el que diu i riu més que mai amb tanta desgràcia. En Virgili sua la cansalada per contenir el riure.
“I és que, per la salut, el que calgui!”- es repeteix, resignat, a cada nova funció.

Comentaris

  • betixeli | 20-05-2014

    Pobre home, fa riure de tant desgraciadet que és...te l'imagines allí dalt amb la llagrimeta aquella traidora que apareix que ja no pots aguantar més el riure. Molt bon relat!

  • Molt bo !![Ofensiu]
    Annalls | 20-05-2014 | Valoració: 10


    Realment quan rius massa, pateixes, la gola fa mal... però que se't encalli el diafragma es un molt bon acudit teu... i al damunt que et dediquis al drama i la gent és desternilli ja és el Summum, no sé que hem de fer amb aquest noi !!!
    I si escriu poesia criptica ?

    Anna

  • S'ha de ser desgraciat[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 17-04-2014

    per trobar una feina que t'agrada, que et fa riure i sentir bé, i que llavors vagi el metge i et digui que no la pots fer...

    Divertit i ben narrat.

  • El control del riure[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 17-04-2014 | Valoració: 10

    Ostres, pobre nano! Riure tant li provoca mal de diafragma. Però que no s'havia adonat de la cara que sempre havien posat gent com en Buster Keaton, en Charlot o l'Eugenio? Cara de pal! El riure, pels espectadors! Un relat molt original Mercè, que fa riure de l'absurditat. Fantàstic! Una abraçada.

    Aleix

  • Pobre Virgili![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 10-04-2014

    Morir de riure ha de ser ben trist!
    El teu relat, Mercè, m'ha fet pensar en una anècdota que explicava la meva àvia. Al poble hi havia un actor q sempre feia papers còmics, un dia va canviar de registre interpretava un paper dramàtic, només sortir, abans d'obrir la boca tothom ja es va posar a riure...

  • Ja és ben cert...[Ofensiu]

    Ja és ben cert que més val caure en gràcia que ser graciós.
    Hi ha humoristes —no cal dir noms—, que només sortir a l’escenari ja provoquen rialles i, d’altres que per més que s’hi esforcin...
    Un altre relat que porta el teu segell: M.B = molt bo = Mercè Bellfort
    —Joan—

  • Sempre[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 06-04-2014

    he sentit a dir que és molt més difícil fer riure que fer plorar però , amb el teu enginy ens demostres que el protagonista del teu relat ho tenia , sense voler, "superfàcil".
    Com tots els teus, un relat amè i entretingut.
    Una abraçadota superforta, estimada Mercè.

  • Interessant...[Ofensiu]

    M'agrada les contraposicions que hi poses i la situació irònica del personatge del teu relat. Com sempre els teus relats tenen un no sé que que et captiva. Felicitats Mercè pel relat i molta sort en la convocatòria :)
    Edgar