Milady (o Michelle)

Aquell dia, mentre hi parlava,em va venir al cap la cançó 'Michelle' del McCartney, la primera línea, la primera: una mena d'acolliment amorós envers una criatura indefensa. Així ho vaig sentir.

Més tard em va caldre buscar-la via internet (gran déu procurador de massa i massa ràpid). I, sí, corroborar que aquella sensació no havia fallat. La Milady esdevenia la Michelle d'aquells mots primers i de la música, sobretot.

La Milady era fumant en una taula en una terrassa d'una plaça amb unes quantes cafeteries per les quals rebotia. Ens vam saludar. Va voler entrar amb mi al local, que a fora la temperatura no acompanyava massa sent hivern. I que per més que el temps tirés a primaveral, no era ni mig matí. L'estació, per més que el planeta anés com anés, feia per mantenir les seves característiques.

Un cop a dins no podia prendre res per manca de diners, que li donaven amb comptagotes. I que no sabia administrar. Vaig dir a la cambrera qeu ella era clienta i que si es podia estar allà amb mi sense consumir. No hi va haver problema. Vaig demanar una infusió tropical, com buscant un xic d'estiu.

-T'estimo-em va dir la Milady.

Ho deia des dels ulls blaus que parlaven des de ben endins. Ulls de deessa incompresa. Anava amb el blau, aquell dia. Els texans, el jersei. Pentinada amb una cua mal fotuda. Les ulleres, encara que tinguessin alguna llenca emboirada, no podien derrotar la mirada d'aquella dona de quaranta anys que somreia. Em vaig fixar que li havia caigut una altra dent, dins del procés degeneratiu. Les peces que quedaven semblaven les muntanyes de Montserrat en plena erosió, amb el blanc que es torna groc. Què podia fer, jo?

-Per què m'estimes?

Llavors vaig recordar que un psicòleg mig àngel m'havia dit que preguntar 'per què' travava. Que s'havia de substituir pel 'com'. Ella, no obstant, va respondre:

-M'estimo qui em fa feliç. I tu m'hi fas estar tota l'estona.

M'afalagava. M'estava parlant d'aquells moments. Què sabia, ella, de la resta de temps del meu dia i les meves altres relacions amb d'altres sers. Jo, amb quasi quaranta-cinc anys, havia de mirar de no tocar massa de peus a la lluna o m'estamparia. La Milady -l'havia batejada així des de l'amor- va seguir parlant:

-Quan vagi a la mansió em compraran un bolso. De quin color?

La cambrera va dur el demanat. Vaig necessitar fer-li saber que tenia els ulls i el somriure preciosos. Com la Milady i com jo mateixa, dit fora de cap arrogància negativa. Era així. La noia de vint-i-nou anys va estar contenta.

-De quin color?
-No sé.
-Vermell, blau, verd, negre, groc, marró...
-Agafa-te'l dels colors de l'arc de Sant Martí, junts.
-Hahaha! Només un! Quin diries? Vaaa, digue'm-ho!
-Tu també ets indecisa? No ets pas d'octubre, crec recordar!
-No. Sóc càncer.
-Digues 'cranc', que queda més sa.
-Cranc.
-I on tens les pinces? Camines de costat? Tinc un conegut que quan fa nudisme busca cranquets dòcils i indefensos al trencall del mar i se'ls posa sobre el pito. Això revifa.
-El pito?
-Nooo. Els crancs!
-Vaaa. Digue'm, quin color? El vull gros.
-Groc gros!
-Hahaha.

Els ulls de la Milady i aquella inefabilitat màgica.

-I blau marí?
-Um...
-No t'agrada?
-Um...El blau marí és...blau marí. Mira: blau de rierol.
-No n'hi ha, de blau cel. Quin color, doncs?
-Vermell.
-Sí, va! ...És que el groc també m'agrada molt. És diferent dels altres. És que el groc és únic i el vermell és de molta il·lusió, de molta il·lusió, de molta il·lusió. I el groc és únic. Va digues, tatxan, tatxan.
-Que te'n comprin dos.
-No m'ho permeten. I ha de ser gros.


S'alçà.

-Buenoo, me'n vaig al bar d'en Jofre, eh carinyo?

Li vaig tafanejar el calçat: unes vambes de quadres de color blanc i negre que demanen retir.

-T'estimo. Je t'aime- i anava marxant.

-Digues-m'ho en alemany: ich liebe dich.

Ho feu. Ho repetí. Se n'anà, la Milady, amb aquella certa rigidesa que la medicació obria pas a guanyar terreny. La Milady cap a una altra cafeteria buscant conversa i abstracció. Els seus ulls s'apoderarien d'algú que l'entendria? La Milady (Milady-Michelle, tu!) que d'aquella manera escurçava el dia.

No va transcórrer ni un quart d'hora que jo també vaig deixar el local. Vaig comprar pa i després a casa posaria una rentadora d'aigua calenta i faria el dinar: llegums amb alguna cosa. Sortint de la fleca vaig observar una figura familiar en un banc de la placeta del davant. En Feliu. Estirat, com si fos aquell moble urbà fos un llit o un segment que el delimités per sentir-se acollit i segur, sinònim de placenta. Li vaig dir:

-El sol encara no escalfa prou. L'aire és fred. Hauries d'estar més a redós. Al pati de dins el centre. La Milady no trigarà en anar-hi.
Ell, el pintor d'aquarel·les i d'ulls color estany plàcid, respongué:
-El que menys m'abriga és el cervell.
La pell la tenia colrada de l'astre rei, de quan l'aprofitava bé. Allò era molt.
Li vaig dir adéu fins que tornéssim a parlar i tal volta l'aire s'hauria endolcit, l'aire l'hauria abraçat amb el cor de tots els vents els quals escombren cervells que fan mal.

En Feliu no em feia venir cap cançó. Podria passar, qualsevol dia. Aquell va ser el de Michelle i de la Milady. Una nena víctima del món i jo inflada d'orgull si l'insuflava felicitat quan ens trobàvem.