MAL REPÒS

En un racó ombrívol dels voltants del castell de Claramunt, on els roures murmuren secrets antics i el riu Anoia s’endú somnis oblidats, les seves cendres reposaven. Ho havia demanat ell: ser part del silenci, de l’herba salvatge, del vol de garses i mallerengues blaves. Allà on la història medieval s’acarona amb el pas lent del temps, ell volia fondre’s amb la terra, lliure de làpides i noms. Un acte de rebel·lió tranquil·la contra el món del soroll.

Però Europa, sempre èbria de sang antiga i noves banderes, va tornar a cridar als dimonis. Una fressa es va esvair entre les muntanyes, després un esclat enlluernador: un míssil termonuclear, fill de la paranoia i l’orgull ferit, va escampar la fúria del foc sobre el paisatge. Les cendres d’ell, ara partícules radioactives, es van llençar al cel com ànimes maleïdes. El castell, testimoni mut de segles de conquestes, es va esberlar en un crit de pedra.

I ell, que havia fugit dels hospitals, dels ritus buits, dels dols oficials, va descobrir que ni la mort és refugi quan els vius juguen a déus amb arsenals monstruosos. La pau no existeix en un món que crema els seus propis fantasmes abans que deixin de sagnar.

Quan n’aprendran que tot acaba en cendra, fins i tot les maleïdes guerres. La mare que els va parir!...




2025