L'última cartada

Persuadir al capo de fer la timba en el cementiri no va ser fàcil. Ningú amb dos dits de front acceptaria fer-ho dins d’una cripta. Encara menys de nit.
Em cal ser meticulós per dur a bon port el meu pla, o ja sé on dormiré d'ara endavant. Crec haver estat prudent, aquests gasten males puces: zero errors. Li he venut que per a cobrir-nos he contractat dos amics bàltics; em devien un favor de quan vaig estar a Tallin per unes feines. S’ha mostrat complagut.

Però el meu pla és que cap d’aquests surti viu de la cripta. Amb els amics del Bàltic crearem una nova associació, quan hàgim liquidat la partida. A la taula hi ha molta pasta en joc.

Seriós, el capo em mira de reüll; fa cara de dur bona cartada. Ell va armat, com sempre, la mala llet que gasta el cabró és llegendària. La resta de jugadors han deixat les seves joguines en els vehicles, fora del cementiri. Excepte el Bosco i jo, que vigilem la porta del nínxol.

Sis blancs, dotze bales. Res pot fallar.

Vibra el meu mòbil. Els seus morts! Són els mamarratxos del Bàltic, em diuen que marxen. Cal fotre's! Són uns cagats. M’atanso al capo, li dic que vigilen a l'exterior de la cripta. M’ha cregut; diu que és bona idea, després de donar-me uns copets amistosos a l'espatlla. Torno a l’entrada quan un dels més cabrons de la partida se li apropa.

Fa temps vaig tenir-hi una picabaralla, cosa de faldilles. Va jurar fer-m'ho pagar. Callat, el capo fa que sí amb el cap, quan sento al Bosco llevant-me la pistola.

Aquell facinerós se m'acosta arran, m’ofega el seu alè fètid. —No rius ara? I on són els amics del Bàltic?

Com ho sap el cabró? Amb una mà em pressiona la gola, també hi sento la fredor d'un metall. No em queda cap trumfo a les mans?

Està clar!, el malparit del capo vol desfer-se de mi. —Repòquer! —remarca ell mostrant les cartes. Ara veig per què això del cementiri va trobar-ho tan encertat.

Començo a sentir l'acer introduint-se en el ganyot, i sota la calidesa d'una reguera de sang gola avall, se’m difumina l'última cartada.