Lluna nova, Lluna plena

Lluna nova i Lluna plena

Sempre m’ha semblat un fet misteriós el cicle impertorbable dels dies i les nits en que sembla que algú encengui i apagui la llum perquè ens deixondim o anem a dormir. La foscor de les nits, jo que soc poruga de mena, sempre m’ha fet basarda.

Un dels records de la meva infància és quan amb el meu germà gran, pujàvem a la miranda de la casa pairal dels avis els dies de lluna nova. Amb la llum de una llanterna grimpàvem per una estreta i precària escala de fusta i un cop a dalt, en un espai reduït, estirats al terra, contemplàvem el cel. Mai més he vist i parlo de més de 50 anys, tants estels. Sense pol•lució lumínica com la que hi ha ara, semblava que els tenies a tocar…Recordo al meu germà fent-se l’entès en astronomia, m’anava anomenant les estrelles i les seves constel•lacions… L' Ossa Major i l' Ossa Menor les veiem de seguida… veus Venus em preguntava? I Jupiter? son aquelles tant brillants em deia senyalant-les...i jo fascinava com estava amb els noms de Casiopea, Andromeda, Orion, Pegasus…li deia que si a tot. Em semblava impossible que la terra estigués envoltada de tantes llumetes que de dia no es veien. Sense la presencia del meu germà, aquella immensitat tot i el seu encís, m’hagués produït una barreja de vertigen i de por, com si la bóveda estelada ens hagués de poder xuclar… La sinuosa Via Làctia que emblanquinava amb el seu recorregut la negror del cel, em tranquil•litzava. Tot i no creure que les estrelles influeixin en les nostres vides i ser conscient que la astronomia em sobrepassa molt des de el punt de vista científic, sempre m’ha fascinat la bellesa enigmàtica de les nits de lluna nova.

- Un estiu amb uns amics de la Universitat, vàrem recórrer fent càmping tota la costa de l’antiga Iugoslàvia…Érem tres noies i dos nois. Era plena canícula i la xafogor era tanta i les platges tant idíl•liques, que anàvem sempre amb banyador. Una nit de lluna plena, les noies tal com havíem planejat, vàrem sortir de la tenda sigil•losament per no despertar als nois i anant a la platja del càmping, ens varem desvestir ficant-nos nues a l’aigua. Va ser una sensació de llibertat increïble. Vàrem nedar en silenci durant una estona en una aigua que semblava tinta, per acabar rient com criatures que fan una malifeta…La lluna il•luminava la platja, tot i així estàvem una mica esporuguides. I si el mar ens engolia cap al fons ? No hi haurien testimonis…la nit sempre aquest punt d’inquietant. Vàrem tornar a la tenda entrant tant sigil•losament com havíem sortit… L’endemà mentre esmorzàvem els nois no acabaven d’entendre perquè estàvem tant enriolades. Quan els hi varem acabant explicant els fets, no s’ho podien creure…i tant mosquetes mortes que semblava’ho …Ha sigut cosa de la lluna els hi varem dir…i tots a riure a cor que vols...
Una aventura de vacances una mica esbojarrada, viscuda en una nit de lluna plena...