Llàgrimes en la pluja.

Un relat de: Joan Colom
Una tertúlia de cinema que abans de la pandèmia es reunia un dissabte de cada tres en el reservat d’una cafeteria del carrer de La Pau, a València, per comentar una de les pel·lícules de la cartellera, decidida prèviament, ha acabat en reunió virtual a Internet mitjançant l’aplicació Google Meet. En lloc d’una pel·lícula d’estrena vista en el cine, ara en cada reunió se’n debat una proposada per algú i aprovada per majoria en la precedent, amb l’única condició que estigui disponible per a tothom en Youtube o Zoowoman. No fa massa se’m va ocórrer proposar "La llegenda del Sant Bevedor" d'Ermanno Olmi, film de 1988 basat en la novel·la curta homònima de Joseph Roth. M'hauria estimat més "L'arbre dels esclops", del mateix director, però, tot i els indicis d'haver figurat en l'oferta de Zoowoman, ja no estava disponible. Així que vaig tirar endavant la proposta, que va ser acceptada. Jo creia que tothom l'havia vista i li havia agradat, però a l'hora de comentar-la vaig constatar que no havia interessat gairebé a ningú, que alguns ni tan sols l'havien aguantada fins al final, de tan lenta i avorrida com la trobaven, i que si en la sessió precedent l'havien acceptada era perquè no la coneixien. Només una tertuliana va mostrar-se contemporitzadora, puntualitzant que la veia una pel·lícula només apta per a cinèfils, no pas per al gran públic. I així que va tenir ocasió, em va preguntar:
—Oi que el protagonista és aquell actor holandès que feia de líder dels replicants a "Blade Runner"?
Vaig contestar que, efectivament, el paper del replicant Roy Batty era el que més notorietat havia donat a l'actor Rutger Hauer, que tenia en comú amb el personatge dues coses: haver mort a l'any 2019 i haver tingut una vida molt breu; quatre anys Roy, com tots els androides Nexus-6, i quinze Rutger, actoralment parlant. L'última afirmació pot semblar massa radical però qualitativament és certa: només va interpretar papels decents entre "Delícies turques" (1973) i "La llegenda del Sant Bevedor" (1988). Quantitativament no: després d'aquesta va intervenir en un fotimer de films de baix pressupost, sobretot fent papers secundaris, cosa que se li va retreure molt, oblidant que als actors també els agrada menjar calent cada dia.

Pel que fa al film de Ridley Scott, mai no m'hauria imaginat que el curt monòleg de Roy Batty, just abans de morir, hagués fet fortuna fins a extrems tan inesperats, sent responsable en gran mesura d'haver convertit "Blade Runner" en una pel·lícula de culte. Internet n'és ple, d'enllaços sota el títol "Llàgrimes en la pluja". De fet, la contertuliana que m'havia preguntat per Rutger Hauer se'n recordava del personatge perquè tant ell com el seu monòleg l'havien impactada extraordinàriament, fins al punt d'haver-li inspirat un poema. Heus-el aquí, no el poema sinó el monòleg:
"He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja... És hora de morir."
Només afegiré, com a anècdota, que va ser Rutger Hauer qui va decidir a última hora prescindir d’algunes línies del guió de David Peoples, que al seu parer allargaven massa el monòleg, i va afegir-hi la penúltima frase, amb la metàfora que li ha quedat com a títol per sempre més.

Força vegades m’havia preguntat per què aquest curt soliloqui té tant de ganxo. L’article "Llàgrimes en la pluja" de la Viquipèdia —on, per cert, l’apartat Referències té en quart lloc un enllaç a Youtube amb el vídeo doblat al català per Constantino Romero— en dóna algunes respostes, però si haguéssim de escollir les paraules que concentren la transcendència del monòleg serien sens dubte aquestes: "Tots aquests moments segur que es perdran en el temps". I la frase m'ha fet reflexionar. Perquè no cal ser el replicant Roy Batty, haver viscut experiències tan èpiques en els confins de la galàxia ni sentir que quatre anys de vida són una estafa sinistra, per molt intensos que hagin estat. Amb la mort de qualsevol ésser humà, no mor també el record de vivències irrepetibles, per insignificants que siguin? Del nostre pas pel món pot quedar la prole que hi haguem deixat amb la il·lusió de perpetuar-nos i el rastre de la feina feta. Fins i tot hi ha un tipus de feina —o de lleure, segons com es miri— que no en té prou amb deixar rastre i s’entesta a fer introspecció, pouar en els records i bastir una autobiografia o unes memòries per assegurar-ne així la perdurabilitat. I què és el més enllà proposat per la majoria de religions sinó un muntatge per donar curs als anhels d'immortalitat que s'amaguen darrera l'interès a no perdre els moments viscuts?

Comentaris

  • Agraïments[Ofensiu]
    Joan Colom | 24-07-2021

    Gràcies a tu per llegir-me, aleshores, i gràcies, gràcies, gràcies a tu, Identitat inèdita, que potser influïda per la teva pentalogia sobre la religió et sents poseïda pel misteri de la santíssima trinitat i et desdobles en tres persones.

  • Identitat Inedita | 23-07-2021

    Contenta d'haver tornat a sentir les paraules de Roy Barry. Increïble final de la vida d'un replicant.
    Tot plegat molt ben relatat. La pel.licula em va encantar i el teu relat també
    Abraçades

  • Identitat Inedita | 23-07-2021

    Contenta d'haver tornat a sentir les paraules de Roy Barry. Increïble final de la vida d'un replicant.
    Tot plegat molt ben relatat. La pel.licula em va encantar i el teu relat també
    Abraçades

  • Gràcies[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 23-07-2021

    Contenta d'haver tornat a sentir les paraules de Roy Barry. Increïble final de la vida d'un replicant.
    Tot plegat molt ben relatat. La pel.licula em va encantar i el teu relat també
    Abraçades

  • (In)mortalitat[Ofensiu]
    aleshores | 18-07-2021

    Doncs moltes gràcies per aquests passeig per Blade Runner que ens fas
    Aquell soliloqui seria el moment de conclusió del film on el “robot” (que no ho és, per tal com ens identifiquem amb ell) fins i tot es desentén de la lluita amb l’investigador perquè ja no té sentit, només el té perviure els darrers instants mentre es reflexiona sobre allò que s’ha viscut.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: