Les claus de la modernitat

Un relat de: Magda Garcia
En arribar al despatx va realitzar que s’havia descuidat la clau de l’armari on desava el portàtil. “Cassumtot!” va exclamar emprenyat com un mico. Això significava haver de tornar fins a casa, agafar novament el tren, caminar fins al pis i tornar. Perdria ben bé dues hores només per anar a buscar una claueta insignificant de ridícula i petita que era.

Com enyorava l’espai de treball “tradicional” ara en vies de desaparició! Amb la secretària a l’entrada desitjant-li bon dia, els companys fent petar la xerradeta per arrencar un somriure a l’equip i començar junts la jornada laboral! Sobretot, el que més trobava a faltar era l’ordinador de tota la vida. Aquella pantalla cinematogràfica que ocupava quasi bé tota la taula. Era magnífic treballar amb la sensació de ser el comandant d’una nau espacial.

Amb els canvis a la feina -“ja no us caldrà un ordinador de sobretaula, ni la torre ni la pantalla; amb el portàtil podeu endollar-vos arreu” -, sentia sovint un pànic esfereïdor a perdre’l o a sofrir-ne un robatori. Això li ocasionava un estrès addicional. Fins i tot per baixar a esmorzar li posava un cadenat ara que quasi sempre estava sol d’ençà que tenien horaris de teletreball diferents per no coincidir tots alhora.

Al principi el tancava a l’armari amagant-ne la clau a un calaix. Però ara que eren com un loft novaiorquès i la majoria dels mobles havien desaparegut -ara som com un co-working els hi digueren- era impossible trobar-li un amagatall.

No havia gosat afegir-la a les claus que traginava constantment -tot i reconèixer-se a sí mateix que ho hauria d’acabar fent- perquè entre la clau del cadenat de la bicicleta, la del cadenat del portàtil, la de la bústia, la del traster, la de l’entrada a l’edifici, la del garatge, les dels panys de baix i de dalt del despatx i del pis....ah! i amb la de la taquilla de la piscina ara que finalment s’havia decidit a fer esport, semblava un sereno i ja s’havia carregat dos o tres butxaques dels pantalons.

Anava carregat amunt i avall amb l’ordinador i les claus...I és que “com més modernitat més mals de caps” anava remugant amb la motxilla i amb la carmanyola a l’espatlla.


Comentaris

  • Quantes claus. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 31-03-2022 | Valoració: 10

    Uf! Quantes claus es poden tindre cada vegada més. Al final quedem lligats a les claus, perquè cada vegada es necessiten més.
    M'ha fet molta gràcia aquest relat. Molt enginyós.
    Cordialment.

  • Modernitat[Ofensiu]
    Prou bé | 30-03-2022

    Potser s'embolica una mica ell mateix (-eixa) protagonista! Relat que amb enginy ens fas entrar en un món que gairebé sembla orwellia! És així ara el món que vivim. Potser sí! Ufff.
    Amb total cordialitat

  • I, a les claus,...[Ofensiu]
    llpages | 28-03-2022 | Valoració: 10

    cal afegir-hi el mòbil, mocadors de paper, la bitlletera, un llapis de memòria, una pinta, etc... O sigui, que modernitat i anar carregats com cargols es donen de la mà.
    Un relat reeixit que, malauradament, té molt poc de ficció. A seguir escrivint, Magda!

  • Maleït.[Ofensiu]
    SrGarcia | 27-03-2022

    M'hi sento totalment identificat.
    Sóc un neòfob, com el protagonista del teu relat. Maleïts invents, maleïdes modernitats,
    maleït tot el que penja; ja està bé, home.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Magda Garcia

89 Relats

231 Comentaris

16013 Lectures

Valoració de l'autor: 9.03

Biografia:
Vaig néixer i visc actualment a Rubí. Treballo a l'administració pública catalana. He residit part de la meva vida a França (Paris, Toulouse) i al Canadà (Vancouver, Montréal). M'agrada escriure per transmetre sensacions i crear personatges que mereixen volar per sí mateixos. Escric en català i en castellà i potser aviat ho faré també en francès perquè una part meva és francòfona i fins ara no li he donat veu a nivell narratiu.