L’ENEMIC INVISIBLE

L’ENEMIC INVISIBLE

No odieu els sopars d’empresa? Jo sí. Tota aquella colla fingint germanor, com si no veiéssim les ganivetades que es foten per l’esquena cada dia. Bevent, més del compte, per dibuixar un somriure. Explicant les mateixes anècdotes de sempre. Després, desinhibits pel vi arriba pels cafès el pitjor dels convidats, en diuen l’amic invisible, cruel per naturalesa. Evidentment és invisible, si no ja l’haurien ofegat a la tassa del vàter, estrenyent-li el cap a dintre, amb fermesa, mentre buidaven la cisterna. Podria regalar alguna cosa discreta, uns mitjons, o uns calçotets ben lletjos que ningú veuria mai que no portem. Però no. L’amic invisible ens regala una gorra, o una bufanda. Una bufanda dels xinesos, d’aquelles que plagia els quadres de la Burberry. Una d’aquelles bufandes que aviat serà plena de boles. Trobarem boles dintre de tota la nostra roba. Boles irritants que faran malbé la nostra pell. Ens les posarem durant uns dies, com si ens fes il·lusió. Ningú s’ha adonat que no porto mai bufanda? Faig un altre glop de vi, amb la meva bufanda posada i bufant un espanta-sogres. Estic vermell com un irlandès ebri. Ebri d’ira i d’hipocresia pregant perquè acabin les festes, i perquè algú buidi una pistola sobre l’amic invisible en un carreró fosc. Com pica aquesta puta bufanda.

(Demano disculpes, vaig penjar per error un esborrany ple d’errades, penso que aquesta versió està una miqueta millor)