L'àvia joguinaire

L’àvia joguinaire

Que l’àvia tingués una botiga de joguines, un fet inusual per a la majoria de nens, als nostres nets els devia semblar la mar de natural.
Quan venien a la joguineria tot i vigilar que no toquessin massa coses, estava molt contenta de veure’ls jugar i remenar.

El Pere, el nostre primer net, va néixer al cap d’un any i escaig d’haver-se inaugurat la joguineria. Amb la seva arribada, el meu ‘status’ va passar a ser feliçment d’un dia per l’altre el d’àvia joguinaire.
Els seus pares, havien vingut no feia massa a viure al dúplex que es va construir a sobre de la botiga. Recordo la tarda que els vaig veure sortir per anar a l’hospital. Va ser una nit llarga i emocionant. No va ser fins ben entrada la matinada que vàrem veure per primer cop al Pere en braços dels seu pare. Ja érem avis, besavis, tiets, tietes... Amb un nadó tant a prop, la joguineria va agafar més sentit.

Cada cop que el baixaven a la botiga, m’agradava anar-li ensenyant joguines apropiades a la seva edat i mirar com les observava, com hi jugava amb les manetes, quines li agradaven més.

El seu primer any el vàrem celebrar al pati de la joguineria. Érem força colla. Un moment molt divertit va ser quan acompanyant-se amb la guitarra, un dels assistents va començar a cantar garrotins dedicats al Pere... Al Garrotin, al Garrotan, a la vera vera de Sant Joan... Ara un, ara l’altre, tots anàvem improvisant rodolins arrodonint-los amb la tornada: ‘al Garrotin, al Garrotan, a la vera vera de Sant Joan... Recordaré els dos que li vàrem dedicar les avies...

-Les teves dues àvies Pere diuen que se’t menjaran,
i tu rius perquè ja saps que és a petons que ho faran, al garrrotin, al garrotan...

-Ets de la joguineria el nino millor de tots,
Molta gent et compraria, més ai ai l’àvia no vol, al garrotin, al garrotan...

Quan va començar a caminar passava llargues estones jugant amb la cuineta que hi havia a prop de l’entrada. Li anava a la mida. El que cuinava ho posava en platets i ens ho anava donant. Veure’l jugar tant concentrat semblava un reclam per als clients. Una publicitat encoberta?

Abans que el Pere fes dos anys va néixer la seva germana Núria. Per celebrar la seva arribada vàrem fer un aparador de benvinguda amb bressols, llitets, ninos-nines... Cap nina però se l’hi assemblava i que trapassera i riallera que era!

Al cap de ben poc, la nostre filla gran ens va fer saber que ben aviat arribaria en Kai-Wen.

Recordo com si fos ara el dia que el petit va arribar en braços de la seva mare. Vaig sortir d’una revolada de la botiga per anar a rebre’l. El kai-Wen, embolicat en un mocador de ratlles molt virolat estava profundament adormit. Quan es va despertar, tots els que estàvem al seu voltant vàrem quedar captivats pels seus ulls ametllats i el posat tant plàcid en que ens mirava.
A poc a poc es va anant fent seva la joguineria. Li agradaven molt els trenets de fusta i s’entretenia fent petits circuits a la rebotiga. Els avis li vàrem prometre que un dia aniríem a Banyoles i pujaríem al tren Pintxo...

La seva germana Sara va néixer un parell d’anys més tard. Era tremenda la Sara, capaç de desmuntar la botiga en un obrir i tancar d’ulls. Vàrem començar a ser més estrictes intentant que quan els nets estiguessin a la botiga la seva àrea de moviment i de joc quedés restringida a la rebotiga i al pati del darrera. Quan ja tots eren més grans, s’entretenien jugant amb les capses de cartró que guardàvem apilonades al pati. Les decoraven, s’hi amagaven, feien cases, 'carri-cotxes'...

La Júlia, tres anys més petita que la Sara, al viure els pares a Barcelona, no va tenir un contacte tant estret amb la joguineria. Sempre venia per la fires de Nadal i per les de Sant Isidre, moments en que es trobava amb els cosins i podia jugar amb ells a ser firaire. La germaneta de la Júlia, la Mar, va néixer durant el confinament. No va ser fins molt temps després que juntament amb la Julia va poder venir a les fires i a la joguineria.

Tots ells s’esperaven la fira de Nadal i la de Sant Isidre al mes de maig, per ajudar en la paradeta que muntàvem. Feien petits encàrrecs, embolicaven, era com jugar a ser botiguers amb tots els ets i uts... a vegades però estaven un punt massa esvalotats i jugaven més que ajudar...

Recordant a la meva mare que a cadascun dels seus nets els hi va assignar una flor de les moltes que cuidava al seu jardí, un bonic pom de flors com deia ella, vaig anar assignant a cada net una joguina.
Al Pere, el més gran de la colla, una ‘baldufa catalana’ i a la Núria menuda i bellugadissa, una ‘canica’
Al Kai, ‘un estel’, de tots colors, que volaria pel cel de Cardedeu i a la Sara ‘el pica-soques amb el nas vermell’ que de petita li agradava tant de mirar i tocar.
A la Julia ‘un tren de fusta’, com el que agafava tant sovint l’àvia per anar a veure-la i a la Mar la més menuda dels nets, ‘una capsa de fustes acolorides de diferents formes i mides’, perquè pugues fer torres ben altes!

Nets, joguines, àvia... una combinació perfecta!

El record de veure’ls córrer per la botiga esvalotant com només sap fer la mainada, és una de les vivències més entranyables que tinc com a àvia joguinaire...