L’ascensor (i 2). [Temps real de lectura: 2 minuts]

Un relat de: Joan Colom
Ja ningú se’n recordava de Ruf Rufià quan van començar a passar coses estranyes a l’ascensor. El veí del cinquè quarta va ser el primer en tenir una experiència paranormal, una nit que tornava tard a casa: quan va entrar a l’ascensor li va semblar que ho feia en una cambra frigorífica perquè la temperatura era notablement baixa; malgrat que havia polsat el cinquè pis l’ascensor va seguir amunt i es va parar al setè; llavors la llum va començar a fer pampallugues fins apagar-se del tot i va sentir una veu cavernosa, com d’ultratomba, que gemegava tot repetint "Malparits tots vosaltres, malpariiits!"

Quan l’endemà la seva dona ho va comentar a unes veïnes i la notícia va córrer ningú no li donava crèdit. Però pocs dies després el fenòmen es va repetir, aquest cop amb els veïns del segon segona, aquells tan moderns i descreguts. I a mesura que el fet es produïa més i més vegades, sempre entre la mitjanit i les dues de la matinada i sempre de pujada, tothom s’ho va anar creient, fins al punt que molts s’estimaven més pujar a peu, inclosos els de l’àtic.

Però tot va ser que en el segon tercera hi hagués una nova inquilina, i les manifestacions ectoplasmàtiques a l’ascensor van cessar de cop. La noia, que s’anomenava Mar Mata i que segons els veïns de replà era meuca perquè no parava de tenir visitants masculins, va acaparar l’atenció de la comunitat i es va apropiar del carisma negatiu que havia tingut l’extint Ruf. Vull dir que van atribuir-li, a ella o als seus clients, totes les malifetes comeses a l’escala, que eren les atribuïdes abans a Ruf exceptuant l’abocament d’oli per fer relliscar els qui baixaven a peu i l’enverinament d’una mascota. A canvi d’això i com a nous greuges, hi havia la proliferació de burilles enceses i apagades, dintre i fora de l’ascensor, i el tuf de sardines fregides almenys dos dies a la setmana, perquè quan la Mar en feia deixava obertes la finestra de la cuina al celobert i la porta de l’escala, en lloc de posar en marxa la campana extractora.

I és que en totes les comunitats de propietaris hi ha d’haver una ovella negra.

Comentaris

  • Respostes:[Ofensiu]
    Joan Colom | 13-06-2022

    Hi ha subtils indicis que no continua, Atlantis:

    1) La primera part comença dient "En totes les comunitats de propietaris hi ha una ovella negra" i la segona acaba dient "en totes les comunitats de propietaris hi ha d’haver una ovella negra".

    2) En el títol de la segona, la conjunció copulativa "i" precedint el "2" marca el final de forma inequívoca.

    La interpretació d'aleshores no és precisament la que jo tenia al cap quan el vaig escriure però és ben suggeridora. Se n'admeten de tota mena: no oblideu allò que tot text és una obra a mitges entre l'autor i cada lector.

  • intrigant[Ofensiu]
    Atlantis | 13-06-2022

    Continuarà? Sempre hi ha una ovella negra? Intrigant.

  • Boc expiatori[Ofensiu]
    aleshores | 10-06-2022

    Si el nou boc expiatori no existís, els veïns se l'inventarien, amb el perill de ser un d'ells el nou boc! Però queda més bé que sigui una reencarnació de Rufus apareguda per art de màgia i amb la sed de venjança.

  • Res posta [Ofensiu]
    Joan G. Pons | 10-06-2022 | Valoració: 10

    Molt bon Relat.
    Sobre la teva consulta sobre el Nanorepte, la meva opinió és i així ho he interpretat, el tema és el Soli enfocat com una clau que obre connexions personals.
    Salutacions, Joan