L'ascens

L’ascens

Aixeca la vista. Ja s’està fent fosc però ni rastre del cim. Intueix que es troba a prop, però després d’un ascens tan llarg, sent que les forces l’abandonen. Té les cames agarrotades, l’esquena adolorida i les mans li palpiten seguint el martelleig arrítmic del seu cor.
Es dona un temps per recuperar l’alè. Fa la vista enrere i mira cap avall, contemplant el terreny (i l’alçada) que ha conquerit. Pas a pas, metre a metre.
«Has invertit molt d’esforç per arribar fins aquí i ara ho enviaràs tot a fer la mà?!»
I amb l’embranzida pròpia de la ràbia, fa una passa conquerint uns centímetres. Sent com es reactiva el seu cos. Cada fibra muscular es tensa per donar-li l’impuls necessari per pujar una mica més. L’escalfor de l’esforç físic puja com l’escuma des dels seus peus, inundant tot el tren inferior i estenent-se pel tronc, pels braços i envermellint-li les galtes. Amb la calor arriba la transpiració, que li humiteja el front i les aixelles.
Torna a agafar el ritme i ara empra els braços per recolzar-se a les parets del camí, que ascendeix sinuosament. Ajusta la postura i baixa l’esquena per oferir un centre de gravetat més baix que l’ajudi a mantenir l’equilibri, i en girar l’últim revolt, s’adona que el cim es troba a tocar.
«Vinga Nur! Ja ho tens» S’encoratja per afrontar els últims metres. Concentra totes les seves forces en la recta final. Fa un darrer esforç apuntalant-se amb les mans i gairebé de quatre grapes, aconsegueix trepitjar aquell cim marmori i fred que l’havia estat defugint, com si s’allunyés amb cada passa.
Es queda de genolls amb els ulls tancats. Després d’uns segons deliciosos de triomf, els obre i contempla enfront seu, la inscripció il·luminada amb neó blau: Sobre àtic, 2a porta
«Ja soc a casa»
S’aixeca amb prou feines ajudant-se de la barana de ciment. Enfront seu, una porta de metall i plàstic la separa del descans. Planta una mà al picaport i endinsa l’altra a la butxaca buscant la targeta d’accés.
— Merda! On és?



Signat
Elies Martínez