l'Arbre

L’ARBRE


Avui ja és el vuitè cop que venen. Aixequen la pota, i ja hi som! Aquest plataner és el més gran i vell del passeig i els gossos no se n’estan.
Avui fa just un any que sóc en aquest maleït arbre.
Anava fent exercici, com feia sempre que podia, escoltant el partit de futbol. Sóc un incondicional del meu equip, però no em veureu mai davant la pantalla en un partit en directe; això no. M’emociono massa amb les jugades i prefereixo escoltar el partit per la ràdio mentre corro. Així mantinc la tensió a ratlla. De cop i volta la defensa va fer una errada imperdonable i ens van fer un gol al darrer minut. Podeu comprendre com em vaig sentir, molt enrabiat. En arribar a l’arbre li vaig donar una forta puntada de peu. A l’instant em vaig trobar dins d’ell, sí, de l’arbre, el que llegiu! I aquí segueixo.
Visc el que ell sent cada dia; també el pas de les estacions. A la primavera l’aigua que refresca les arrels, a l’estiu, el rigor de la sequera, a la tardor la caiguda de les fulles, i ara, a l’hivern, la solitud. Els ocells que havien fet el niu, els insectes que giravoltaven a totes hores, fins i tot la gent que surt de passeig, han gairebé desaparegut. Sí, jo sento i també veig i escolto, però sóc indetectable per a la gent. Parlo amb l’arbre i no em contesta. No sé si em sent. Li dic que he entès la lliçó. Ja he acomplert el càstig i estic penedit. Com quan era petit a l’escola. Però res!
Avui, però, veig una dona, de figura fràgil, cabells rinxolats i ulls d’un verd lluminós, que s’atura i mira l’arbre de baix a dalt.
Salto, moc les mans, li crido que doni un cop de peu a l’arbre. Potser si ho fa tindré companyia, o potser es produirà un miracle i seré lliure. Va! Si us plau! Ajuda’m!
Gira amb molta lentitud al nostre voltant. Se li dibuixa un somriure a la cara, s’atura. S’acosta. Amb suavitat reposa la cara a l’arbre i amb les mans li fa una abraçada llarga i serena.
Gràcies, li dic, i sento sota els peus el carrer, el sol a la cara i pau, molta pau.




Pseudònim: Solsona Bot