L’amor imaginari

De petita tenia un amor imaginari. Era un nen imaginari bufó, amb ulls bruns i cabells castanys. Cada dia, en sortir de l’escola, ens creuàvem a la cantonada d’Aribau amb Muntaner. Al principi ell no havia percebut la meva existència, però un dia va alçar la vista i els seus ulls es van trobar amb els meus. A partir d’aleshores, quan coincidíem, ens miràvem i somrèiem. Uns mesos després, sense saber el perquè, va deixar d’aparèixer. Vaig imaginar que els seus pares havien canviat de casa i ell, com jo, deambulava abatut.

Anys més tard, ja feta una jove, estava al Caprabo intentant decidir si agafar pomes Golden o Fuji, quan de sobte em va semblar veure un noi bufó d’ulls bruns i cabells castanys. Primer vaig pensar que no podia ser ell, donada la seva condició d’imaginari, però finalment m’hi vaig atansar per comprovar-ho. Quina sorpresa la meva, quan de seguida em va reconèixer. Vam estar xerrant i recordant els somriures fugaços que intercanviàvem després de l’escola. Durant un temps vam anar quedant, sortíem a passejar i anàvem al cinema o a sopar, però em vaig adonar que havia idealitzat el nostre amor i el vaig deixar. No s’ho va prendre gaire bé, després de tants anys esperant-me considerava que s’havia guanyat una oportunitat i, cada dos per tres, apareixia per casualitat suplicant-me que tornés amb ell. Cansada de la situació, me’n vaig anar a viure a Torroella de Montgrí, confiant que d’aquesta manera perdria de vista el meu ex-xicot imaginari, però no va servir de res, me’l segueixo trobant a tot arreu.