La veu dels arbres

Un relat de: Galzeran (homefosc)

La veu dels arbres
Companys i amics m'havien avisat que seria una experiència difícil d'oblidar. Després d'aquella primera expedició he tornat altres vegades cercant aquell misteri que em segueix fascinant i mantenint viva la flama del primer cop. I en el fons, l'anhel del retrobament.
Amb moltes hores d'avió i després d'un inacabable passeig en un tot terreny tronat, arribàrem poc abans del capvespre al campament de cabanes estatals en el vell mig de la selva. Cansats pel viatge, aquell vespre sols vàrem observar la natura.
La nit del tròpic no arriba, cau, i el dia es fa esperar.
La rítmica cacofonia dels micos udoladors va començar en els primers indicis de llum, quan l'astre rei obria el teló de la dansa diürna. La figura del Temple Dos, el Gran Jaguar de Tikal, es començava a retallar d'entre petites taques de boira i per sobre de la immensa fullaraca dels arbres de la selva del Peten. Acompanyats pels crits histèrics de simis i papagais podíem observar els colors de la jungla revifant-se a un ritme vertiginós. En poc més de mitja hora el sol era ja una clara i càlida realitat.
Des de la trona del Temple Quatre dominàvem un escenari prodigiós. El meu company, el José Luís, brandant una reflex preparada amb un objectiu cinc-cents, observava en silenci, captiu, esperant albirar l'ombra d'un mascle udolador i fondre un rodet en cinc segons. No disparava a prop de l'enregistradora, però quan s'atansava, el xiulet de la càmera fotogràfica era l'únic so que li permetia.
La nit anterior havia enregistrat cants rituals d'aparellament de micos i la xerrameca d'ocells cridaners, fins i tot el gruny territorial d'algun felí. Ben poca cosa. Vaig suggerir al meu company de quedar-nos més temps del què havíem previst. El Cristilo, el cap dels guies, en sentir la proposta no va contestar-me tot seguit, va retirar-se en un racó solitari per observar el cel, no gaire més tard em confirmava que no hi posava entrebancs. En els ulls li brillava una espurna de felicitat i vaig observar-li una piga negra a l'iris esquerra.
Dos dies seguits de feina ens havien esgotat força i eren molts els sons enregistrats que calia destriar. Si hagués tingut tot l'equip hauria descobert aquell so, com una veu, que semblava demanar alguna cosa. Però en aquell moment, escoltar-la amb claredat estava lluny del meu abast.
Per distreure'ns, el Cristilo ens va dur a unes ruïnes que estaven fora del circuit turístic habitual. El sender que vàrem seguir estava farcit d'una rècula d'esteles mig amagades pel brancatge, fent camí fins a una piràmide coberta d'arbres i terra. La part més alta era accessible sols per escaladors agosarats com el guia que ens conduïa o sonats sense por com el José Luís i jo mateix. La vista era molt millor que no pas la que teníem des del Temple Quatre i mirant a la trona del Gran Jaguar, una mica més al sud, no gaire lluny de nosaltres. Els udoladors estaven a prop i no cridaven, se'ls podia escoltar xarrupar fruites i baies, fent algun crit esporàdic quan els empipaven altres micos més menuts.
Capficat en aquella observació no vaig escoltar les petjades d'algú que grimpava la muntanya artificial, sí que de sobte vaig sentir una mirada que m'escalfava el clatell i em posava els pèls en tensió. Em vaig girar i, si alguna cosa bella havia vist aquells dies, va deixar de tenir sentit en fitar aquells ulls d'avellana, negres, que il·luminaven un rostre color arbequí.
-Sento haver trencat la teva concentració, -va dir amb un somriure gairebé fugaç que va interrompre tot seguit amb un dels rictus de seriositat més marcats que havia vist mai.
Duia una curta túnica cenyida a la cintura, de color blau cel, i anava descalça. Els llargs cabells negres li emmarcaven amb més força aquella mirada.
-Sols has obert una escletxa en algun indret del meu cos, però encara no sóc capaç d'esbrinar en quina part estic més sencer.- Ella va fer mitja volta i va marxar amb una mirada riallera i entremaliada, girant-se un parell de cops abans no la vaig perdre de vista entre el brancatge.
Tot seguit va aparèixer el José Luís, havia acabat de fer la volta a la trona del cim, quan jo encara estava mirant no res, allí on hi veia aquell somriure curiós, sols hi havia un rastre de boira que a poc a poc anava creixent.
El Cristilo va arribar pel mateix costat d'on havia sortit el meu company i veient la nuvolada va dir-nos que calia marxar. No li feia cap gràcia, aquella boira, ni li venia de gust fer nit al mig d'una selva farcida de felins salvatges i altres feres que l'home blanc desconeix encara. Tot plegat tan sols podria complicar-nos el retorn.
Ho va dir seriós i quan li vaig haver explicat la curiosa visita que havia tingut encara va posar la cara més tensa, un cop més els ulls li brillaven quan va mirar el cel i va murmurar un nom, un mot curt i gutural.
-Què vol dir aquest mot?- li vaig demanar.
-És el nom femení que donem a Venus en la meva llengua nadiua. Aquesta nit s'amagarà com totes les anteriors, però demà no tornarà a sortir, i no ho farà fins d'aquí a vuit dies, i quan ho faci serà pel cantó contrari on s'amagui avui, i serà de matinada.
-Bé, això és un fet habitual,- vaig explicar-me a mi mateix.
-Aquesta no és la seva terra, i no tenim els mateixos costums, si vostè ha vist l'estel del capvespre encarnat en dona, podria marxar als inferns amb ella, i potser no voldrà tornar al nostre món, al dels vius. Ella sap com fer-s'ho venir bé.- I va afegir. -Venus al vespre és sempre masculí, menys quan cerca alguna cosa...
Es va girar i va marxar en direcció al campament sense ni amoïnar-se de qui el seguia. El José Luís em va mirar amb cara contrariada i va estalonar el guia, no el volia perdre. Jo estava cansat per l'ascensió i vaig considerar que si em deixaven enrera, seguint el camí de les esteles seria possible retornar al campament. No em feia cap il·lusió extraviar-me per allí, ni que fos amb aquella bellesa indígena que em tenia corprès.
Finalment va passar el temut, ni corrent els atrapava i vaig deixar de veure'ls, i com és costum, la nit cau ràpida. Aleshores va ser quan vaig sentir amb claredat la veu d'ella. La sentia com un rumor que tenia dins meu, em deia per on calia tirar, quin trencall agafar i a quin arbre descansar o quina fruita collir per apaivagar el neguit de la meva gola resseca. Recordo que vaig tancar els ulls un moment, i tot seguit vaig seguir corrent, fins que vaig veure una llum en la distància.
Vaig arribar al campament i vaig veure que un dels nois del Cristilo preparava el sopar i em mirava descaradament i amb insolència, cosa que no solien fer mai aquells xicots. Vaig decidir anar a repassar les cintes i escoltar-les per oblidar el passeig. Malgrat la carrera, em sentia descansat i amb un torbament proper a la joia que esclatava dins del meu pit. Guardava la incerta sensació d'haver parlat amb ella durant el trajecte, però no recordava les seves paraules, sols retenia el to de la seva veu.
Amb la boira i havent-los perdut de vista havia arribat el primer, i quan ho van fer ells, mitja hora més tard, em miraven com qui veu un aparegut
-Com a mínim estàs sencer.- Va abraçar-me el José Luís.
-Què vols dir?- Vaig demanar-li, apartant-lo suau.
-Res, fa vuit dies que t'esperem, si avui no apareixies, demà de bon matí aixecàvem el campament.
No ho entenia, vaig mirar-me el rellotge del canell, on els dígits del dia em van confirmar les paraules del meu company. Estava astorat.
-Encara sort que els has fet esperar.- Vaig dir amb to alleujat, confiant en el meu amic.
-Jo no company, penso que han estat els teus Quetzals.
Vaig buscar la mirada del guia, m'observava fent què no amb el cap i en silenci mentre servia el sopar als seus homes, vaig endevinar-li un somriure per sota del seu bigoti fi.
Vaig atansar-me a ell.
-Ets feliç?- Li vaig demanar sense més embuts.
-Sí,- va dir sec.- Sols els pares de la natura tornen després de compartir la fosca nit amb la veu dels arbres.
Em duia un plat d'escudella que vaig acceptar, es va aturar un moment per mirar-me fixament als ulls. -Sap que hi té una piga negra a l'iris de l'ull esquerre?- I va marxar camí de la seva cabana, amb un somriure en els llavis, tot xiulant un bolero.

Comentaris

  • Un comentari[Ofensiu]
    Josoc | 09-01-2011

    desicat a Una quimera m'ha donat la pista per trobar aquest teu relat. gràcies per fer-me gaudir d'aquest fabulós viatge amb tan interessants companys. M'ha resultat d'allò més interessant. Com un novel·la condensada de viatges i aventures. Per alguna cosa et vaig escollir fa temps com un dels meus autors predilectes!

  • Una veu misteriosa i fascinant[Ofensiu]
    Unaquimera | 25-02-2009

    He vingut fins a la primera pàgina de les teves publicacions seguint la pista que m'has ofert sobre aquest relat... i m'alegro d'haver-ho fet.

    El text conté una barreja d'elements atractius: llunyania, exotisme, fantasia, llegenda, misteri, màgia ... que el fan resultar especialment seductor.
    El to de confidència, present des de la primera línia, és un al·licient per a la lectora.
    El plantejament, ja en la introducció, d'un enigma resulta un estímul eficaç per a la lectura.

    Ja t'he dit anteriorment, a més, que saps crear atmosfera i que cuides els detalls, tries encertadament el lèxic i ambientes les històries adequadament: totes aquestes circumstàncies apareixen en el relat i el fan amè i elegant.

    Hi ha alguna petita errada de picat que passa gairebé desapercebuda ( iris esquerra, per exemple ) en el brogit del context; també algun joc de temps verbals m'ha xocat per un instant; en un altre moment, les explicacions dels personatges m'han obligat a rellegir algun paràgraf que no em quedava clar en la primera passada; això és tot el que puc assenyalar com a petitesa a corregir: sé que t'estimes més els comentaris que et suggereixen possibles millores, però em sembla un relat força rodó i no sé crear "peròs" on no els veig.
    Com que et seguiré llegint, si en una altra ocasió trobo motiu, ja et criticaré tot el criticable... ;-))

    Seguint amb el joc de pistes, em permeto oferir-te BATECS, per si et ve de gust passejar-te entre altres arbres i sentir una natura més propera.

    Molt satisfeta de la lectura, t'envio una abraçada i un somriure,
    Unaquimera

  • Envial [ si vols] a tribuna@guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 12-10-2008 | Valoració: 10

    Hola;

    La tribuna de www.guimera.info és i vol ser un lloc obert.

    Aquesta és la raó - única - per a convidar a publicar a autors tant i tant dispars. Ja des del punt de vista polític , ja des d'òptiques més particulars.

    No podem - de cap manera i sota cap pretext - intaurar altra vegada la Inquisició.

    Quan una cosa no ens agrada, deixem de llegir-la. I fins podem discrepar de les APRECIACIONS que no PROVES que esmenta l'autor.

    No se si et contesto al comentari, que per altra part agraeixo molt.

    Antonio Mora Vergés


  • mel maya[Ofensiu]
    4punts | 11-05-2008 | Valoració: 9

    Et buscava, interrogat pels comentaris....
    Tikal, temples maies, què dir dels maies, jo crec que no hagués tornat.
    Llegint això hi he tronat per un moment i he pensat en la Nena del Safrà, escrit i viscut a Mèxic....
    Crec que t'haig de facilitar per les sensacions

  • Tercer relat que llegeixo i comento[Ofensiu]
    deòmises | 27-04-2008 | Valoració: 10

    I he vist que em tens als preferits. Quina il·lusió...

    Bon relat, la veu dels arbres, Ferran. Sense cap trencall en el temps, ni en el tempo. Excepte la part en què el protagonista és guiat per la noia (deessa?), on l'acceleres. Redacció perfecta (alguna falta tipogràfica i prou).

    Gràcies, d.

    (PS: De nou dic: un plaer conèixer-te en persona i llegir-te)

  • Si que pot recordar a en Kipling...[Ofensiu]
    Montse Canes | 27-04-2008

    canviant de continent. Bona descripció i deselnllaç molt interessant i sorprenent. Molt agradable de llegir. Felicitats.

  • Aquí està la diferència[Ofensiu]
    Papallona | 16-02-2008

    Primer de tot gràcies pel teu comentari en el meu text sobre Aquell temple maia.
    Dir que tot és inventat, que mai hi he estat i tot es fruit de la meva imaginació. Però esper-ho poder viatja fins allà algun dia tal i com vas poder fer tu. Hi vas anar per motius turistics?o de feina.
    Es nota molt la teva experiència al escriure, al contrari que jo que encara em queda molt per aprendre, però tampoc penso deixar d'escriure perquè m'allibera moltíssim l'ànima.
    Seguiré llegint els teus relats.
    Petons**

  • Escoltant la natura[Ofensiu]
    1101ilime | 28-11-2007


    Una descripció perfecte de la naturalesa amb bona literatura, un toc de ironia i un final simpàtic i feliç.

    Emili

  • La veu...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 22-11-2007 | Valoració: 10

    ...dels arbres l'has posada com una veu encisadora que t'ha fet perdre't en el temps, de tan pregona. Té tot l'encanteri dels contes de Kipling, amb les selves i els camps de l'Amèrica o l'Àfrica al fons de la història, i he cregut endevinar una mica d'ironia que no puc explicar però que hi veig. Salutacions de Vicent.

  • molt interessant[Ofensiu]
    ANEROL | 16-11-2007 | Valoració: 10

    aquesta història, necessito aprofundir en aquesta experiència. és possible?

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Galzeran (homefosc)

Galzeran (homefosc)

97 Relats

866 Comentaris

254397 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
A voltes escric per necessitat.

(Maria Barbal dixit)

La foto de la portada del llibre és un dibuix de la relataire allan lee, i podeu comprar el llibre digital aquí

El bloc de l'home fosc té més relats i poesies meves aneu-hi per aquí

De mica en mica aniré marxant, potser sols quedin alguns relats presentats i escollits en els concursos, i potser algunes poesies, però fins i tot aquestes acabaran per volar-

Gràcies pels vostres comentaris.


Fd'AG


UN ALTRE JO

ESCRITS DE L'HOME FOSC

L'HOME FOSC AL FACEBOOK

AUTOR A GOODREADS

LA LLEIXA DE L'HOME FOSC


I si us cal fer algun comentari més privat darman59@gmail.com

A voltes, madurar exigeix caure de l'arbre.

Fd'A