La tieta de lluny

Havia repenjat la bicicleta contra una paret de la botiga de fruita i verdura al davant de la qual hi havia un cafè amb terrasseta. I la va veure: la tia Antònia. La dona octogenària, escarxofada en una butaca de vímet amb coixí verd fosc, i a la tauleta rodona una tassa tapada amb un plat: una infusió. S'havia posicionat hàbilment sota un estufa de sostre, tot i que anava abrigada, que la temperatura havia baixat molt en pocs dies.

La va saludar i s'hi va acostar per dir-li si li podia vigilar la bicicleta mentre comprava gingebre i dàtils dels grossos i dolços.

En tenir la compra a la cistella torta, rovellada i amb un forat de cap corc del ferro la dona de quaranta-tres anys va anar a estar una estona per la dona d'un oncle amb el qual ni havia tingut tracte per ser oncle del pare i per haver viscut molt de temps en una altra vila.


La tia Antònia ni feia dos anys que havia enviudat. El seu difunt va morir d'aquell mal tan extens el nom del qual sembla de valents anomenar-lo perquè queda al cervell i crea por.

La tia Antònia era una lluna grassa per la cara plena i clara i el somriure sincer.
Els ulls menuts sota ulleres de montura daurada. Els llavis fins i pintats d'un rosa pujat com els pètals de certes roses. Les celles, dibuixades: dos arcs de color marró enrossit. La flaccidesa del rostre, espai per a petons. Una permanent del color de la tardor, recopil·lació cargolera al cap.

-I avui no m'he posat crema, eh?

La tia Antònia, presumint en la vellesa i en la recta final. Enyorant el marit el qual acostumava a jugar a la petanca i que abans havia estat un pintor de cases amb molt bon gust, que havia tingut empresa pròpia però que no havia sabut tirar endavant. Va a caràcters. I la imatge d'aquella llàgrima presa en trobar-la pel carrer uns mesos després i copsar el seu dolor, la seva solitud, la seva feblesa.

-El trobo molt a faltar, Lídia.

Anava abillada amb un abric color quasi safrà i amb un mocador. Arracades com gotes d'un porpre diluït, anells en uns quants dits. I mitges i sabata fina com d'Alícia en el País de les Meravelles, de color lila fosc, lluentes, que la filla li havia regalat.

-Són bones, que van costar cap a cent euros.

I sí que eren boniques. Li donaven un aire de nena i de princesa.

-Tia, ha de posar-se així de maca cada dia. Ha de tenir il·lusió per fer goig.

I la va abraçar i la va acaronar i se la va quedar mirant amb amor, aquella tia de lluny que sentia propera per coses d'aquelles que amb paraules no s'acaben d'explicar bé.

La dona la va informar que la seva única filla, que vivia a Holanda, li estava buscant un lloc per anar a viure prop d'ella. La visitava de tant en tant i alguna vegada la tia viatjava a aquell país amb taxi demanat i atenció especial durant el vol.

Li va pregar que quan marxés definitivament la truqués, que prendrien alguna cosa juntes. La volia tenir sempre al record. I la va tornar a abraçar: havia de marxar a fer el dinar, que el nen havia plegat d'escola, tocaria el timbre i no l'obriria ningú.

I mentre pedalava i entomava l'aire fred i sec va saber que n'hauria d'escriure un relat.