La tarantel·la

No vaig tenir cap més altre remei que pujar a la Niantica una vella barca d’Íria de Palamina, antiga localitat calabresa, fundada pels grecs, poc després de la conquesta de Troia. Sec a l’escotadura de l’arponer al final de la proa d’una barca que trenca les onades de la mar Tirrena. L’aire fresc m’acarona el rostre, tinc els ulls posats en la immensitat blava i la mà agafada a la fusta de la llança. El cor em batega fort i ràpid. Jo no hauria d’estar aquí, però hi soc!!! El motiu és Laviscia Pappalopardo, una morena calabresa de negres ulls ametllats i figura venusiana. Veig un diminut traç negre enmig de la blavor.
—Balena!!! —No sé com m’ha sortit un bram tant fort.
—Tot Íria!!! —Crida Laviscia des del timó i els mariners es posen a remar. Cridem tots: Tot Íria!!!
—Tot Íria!!! —Repeteix Laviscia i els mariners, tots d’Íria de Palamina, voguen amb totes les seves forces.
La barca trenca el blau, se senten els bufets dels vogants i els crits de Laviscia que, ara, només crida: “Íria!!! Íria !!! La barca s’ha convertit en un animal: Laviscia és la boca, jo soc els ulls, els mariners les extremitats i la fusta el cos. La ratlla s’ha transformat en una gran taca negra. Ens acostem a poc a poc i en silenci. M’aixeco, alço l’arpó, em doblo enrere, flexiono les cames i m’alço tant com puc. L’arpó surt de la mà!!! Laviscia tanca el cap de l’arpó al bitó i la barca surt impulsada a gran velocitat. L’embranzida em tira enrere i em colpejo el cap contra un banc. Els mariners han lligat els rems, Laviscia ferma el timó, els mariners se subjecten als bancs i jo vaig a parar a popa. M’aguanto com puc al cap auxiliar! La proa s’alça!!! La corda arriba al final i la sacsejada és terrible...; Laviscia deixa anar la corda auxiliar. Tots resem, perquè l’animal es pari i, ho fa! La barca queda quieta i tots guardem silenci. Veiem com una gran cua sorgeix de l’aigua i sentim com la barca es tomba. L’animal se submergeix per endur-se’ns al fons del mar. Torna el silenci... La balena emergeix, es mou i es queda quieta al costat de la barca. Està morta!!! La lliguema, hissem la vela i ens l’emportem. Tots plegats cantem: "Ànem a la platja, mentre brilla la lluna" A mesura, que ens acostem a la costa venen altres barques que ens ajuden a arrossegar l’animal. Sobre un mar lila i un cel de foc, s'eleva una dolça cançó cantada per una multitud de veus. Totes les barques arriben a la sorra. Homes, dones i mainada estirem l'animal cap a terra. Ens asseguem esgotats.
Laviscia alça els braços: vibra el violí, tremola la guitarra, batega la pandereta, gemeguen acordions i un mariner canta elogis al sol i al vent. Lavisicia, la Venus d'Íria de Palamina, mou els peus frenèticament, els malucs li vibren: avança, retrocedeix... Pescadores i pescadors ballem la tarantel·la!!!