La quietud de la nostra propia epidèmia

Què tal! Si,si. Vivim atònits observant l'espectacle de la creació de nous imperis que ens eixuguen per dins. M'agraden aquests crits d'alerta. Una abraçada.

Salut pandèmica!

PD: T'he penjat un vídeo dels ü_ma -no sé si durarà gaire perquè a vegades els desactiven-. Xcert, el poem que m'has comentat xerra d'un malalt d'amor que es va quedar molt lluny d'aquí.

La consciència pot ser plena o relativa, pot ser latent o manifesta, pot ser explícita o intuïtiva, de la mateixa manera que pot ser viscuda com un premi o una desgràcia, com un bé o com un dany, com un dret o com una obligació.

La quietud, igualment, pot ser creativa... o negativa: la relativitat de tot plegat és evident, tal com nosaltres mateixos i els nostres mals!

T'envio una abraçada directa,
Unaquimera

Trio aquest per comentar-te, no per atzar, sino perquè és l'últim. Una lectura pausada, no cal esforç, els cinc sentits atrapats desde el títol. Em queda molt per descobrir.
A mi no em guanya el ciment... em perd la passió.
Gràcies per llegir-me i per comentar-me. Jo et seguiré llegint.

Però ens compliquem la vida, inventant símbols, estructures socials, convencionalismes forçosos i altres artificis... quan la vida, simplement existir, hauria de ser tan senzilla...