La Prudi

Quan va néixer ho va fer amb tanta precaució que amb prou feines se li va sentir el fort plor que sempre deixen anar els nadons tan bon punt treuen el nas - o el cap!- a la vida. Va ser ella, la criatura, qui va donar peu, amb la seva actitud mesurada, a què els pares triessin un nom que li aniria com anell al dit. Es diria Prudència. Tot i que en realitat l’acabarien anomenant Prudi.
La Prudi va fer honor al seu nom des del primer dia que va néixer fins al darrer dia de la seva vida. Entremig va ser una nena que jugava sense arriscar gaire, no fos cas que caigués i prengués mal, la qual cosa podria donar uns mals de caps terribles als pares. I no es tractava d’això. De més grandeta va començar a estudiar odontologia, potser per influència paterna, però no va trigar gaire a adonar-se que arrencar queixals no casava gens amb la seva manera de ser. Llavors es va decantar pel periodisme, potser per influència materna, però aviat va veure que exercint aquella professió caldria ser força activa, crítica i aquí ja no hi entrava. Tanmateix -i gràcies als estímuls familiars- va acabar la carrera. Val a dir que va tenir la gran sort de topar-se, en el primer i únic treball que realitzà a la seva vida, un cap compassiu que li oferí formar part de la secció d’obituaris. I realment ho va encertar: s’hi va trobar com peix a l’aigua.
Durant molts anys la Prudi, que va mantenir la solteria per raons òbvies, va realitzar la seva professió amb una cautela increïble. La mateixa que va mostrar quan un bon dia, a la feina, va dir que no es trobava bé i se’n va anar cap a casa a recuperar-se. Però li va faltar temps perquè de camí, asseguda al seient del darrere d’un taxi, s’hi va quedar.
Un mal dia pel pobre taxista que pensava fer caixa amb el llarg recorregut sol·licitat per una passatgera que prometia.