La por

Vols alçar el vol, però caus per por a intentar-ho. Sempre aquesta mateixa por, amb cares polièdriques que et miren, et culpen i et martiritzen. Aquesta que s’atreveix a paralitzar-te i et quedes sense fer res. Estàs enfonsada, perquè té la força suficient per empènyer-te a la zona més baixa del teu món. I assumeixes la realitat sense posar-li cap remei.

—No puc amb ella!

I la ràbia et puja, malgrat no faràs res, no destrossaràs cap objecte, perquè ets massa acurada i sempre has pensat que has estat una bona xiqueta per a fer-ho.

—Sempre em guanya!

Ai, perquè la por se les saps totes, amiga. És com un diable ple de temptacions que t’obliga a seguir-les, una per una. Té a les seues urpes un recull de manaments i de secrets, que et xiuxiueja a cau d’orella. Estàs atenta a les seues ordres i les segueixes fil per randa. De moment, et vol quieta i que no li portis mai la contrària.

Fa dies que no dorms, perquè és la por, la por absoluta, aquesta maleïda por, la que no et deixa!!! Ni totalment sola, aconseguiràs fer-hi front a la inseguretat que experimentes. La ment és un turment que gira, tomba i torna i, sobretot, et plena de pensaments que voldries evitar.


Després del viatge que has fet com a últim recurs, quan baixis més al sud, tots l’anomenaran temor.

—I aquest conjur diuen que funciona?

—És molt eficaç. Els del sud tenim experiència amb aquestes qüestions. L’última paraula és letal. Tu prova-ho aquesta nit, perquè avui no hi ha ni rastre de lluna. La teua temor s’extingirà per sempre si em fas cas.

Com li vas prometre a aquella parenta, que tenia intencions de millorar-te, vas procedir amb els preparatius. Vas omplir la pica del bany amb aigua fins que una trucada telefònica inoportuna va fer que et regalimessin varies gotes a terra. Les vas esquivar com vas poder i vas sortir al passadís.

Al contestar, una veu metàl·lica a l’altre línia:

—Per què no tornes, Paula?

Muda i sense contestar-li, li penjaràs. T’ha localitzat. Un calfred et fa posar la pell de gallina, però has d’acabar amb tot. Tornes a la pica, tanques l’aixeta que encara raja i, de cara al mirall, pronuncies el que t’ha dit la parenta:

—Té, mor! Té, mor! Té, mor!

Perquè a la fi t’has atrevit a dir-ho, li donaràs conversa a la temor i segons les seues indicacions, només necessitaràs dues paraules: Té, mor! Les repetiràs tres vegades: Té, mor; té, mor; té, mor... Li oferiràs el que feia molt de temps que haguessis hagut de fer i li donaràs la mort d’aquesta manera.

I res. Tot es cobreix d’un silenci pesat que t’atrapa. No passa res fins que la bombeta esclata. Ara sí, els teus polsos tremolen més que la teua barbeta al notar la seua presència. A fosques, et rossega tota la vida. Li havies donat els millors anys de la teua vida, sí, els millors, des de ben petita. T’havies encarregat de cuidar-lo, d’assumir la responsabilitat de germana gran i ell sempre esquivava qualsevol possible carícia. El “tete” era un egoista, un malcarat, un prepotent, un desagraït. I a sobre, des de sempre t’havia espantat els pretendents. Creus que ell és l’origen de les teues pors, ara ja l’has focalitzat de debò.

A les palpentes, busques una candela i afortunadament la trobes al fons de la prestatgeria de la cuina, l’encens amb un misto que no ha atacat la humitat i tornes a la pica del bany.

És un ambient feréstec, ple d’ombres desconegudes que es projecten a la paret. Tanques els ulls fort i li ho diràs mentre et rentes el rostre amb l’aigua de la pica del bany. Les ombres i la teua capacitat reflexiva que ha sorgit de manera irremeiable et retornaran els anys perduts, els que han anat passant amb la seua companyia tan esquerpa. I les teues faccions s’han endurit de tant de sacrifici, ja no queda res d’aquella mirada de joveneta que atabalava els nois i els hi donava conversa.

I aquesta temor de base ara per fi reconeguda s’anirà encongint, fins fer-se tan petita que necessitis una lupa per a veure-la. I amb l’última paraula, acabarà desapareixent per sempre.

—Així treballen els petits laberints de la ment, connexions neuronals que bloquejaves per sentir-te incapaç d’alçar el vol. Mai vas tenir massa autoestima, Paula.

Les paraules de la teua parenta t’arriben des d’una distància prudent. Ella ha tornat en el moment oportú per a donar-te aquesta abraçada tan necessària per a tu. Al separar-vos, notes com els seus braços estan glaçats i són molt rígids. Potser sigui una presència anhelada i del més enllà.

A l’aigua de la pica, el reflex del que no et vols imaginar perquè encara et fa mal, et retornarà el que no vols veure més: una suma de petons no donats, de carícies no arribades a l’inici de les terminacions nervioses, en definitiva, de vida mal emprada.

Un sanglot, que no pots reprimir, et pujarà gola amunt. Ja no hi ha possibilitat de retorn. No t’eixugaràs cap llàgrima. Al dia següent, alleugeraràs les penes per intentar començar una nova vida des del final.

® Helena Sauras