LA OCASIÓ HI ERA, PERÒ....

Un sol viatge de llarg recorregut amb tren, pot esdevenir la cosa més avorrida del món, o pot esdevenir un plaent viatge en el qual un s’hi trobi de tot i força: bo i dolent.
Imaginin-se vostès per un moment, el munt d’esdeveniments viscuts, en la gran quantitat de viatges en tren que durant bastants anys, més de dotze, vaig fer de Barcelona a Valladolid i viceversa.
Molts de vostès es preguntaran: hi que hi anava a fer aquest minyó a Valladolid? Molt senzilla de respondre aquesta pregunta: hi anava a veure una novia que allà hi havia tingut.
Tant de temps “sobre rails”, van servir, entre altres coses, per consolidar coneixences i fer molt bones amistats dintre el món ferroviari, amb personatges tals com interventors(revisors), Caps de tren, algun Cap d’estació, maquinistes i empleats de cotxe-cafeteria i cotxe-llits o cotxe-restaurant-cafeteria. Arribant fins a tal punt, que coneixia a gairebé tots els empleats dels dos trens, –el nocturn “Estrella Pío Baroja”, i el “Diürn Miguel de Unamuno”–(malauradament ja desapareguts), dels quals em servia, per viatjar a la capital de Castella i Lleó des de Barcelona i tornada.
I és el cas, que en un dels viatges nocturns de Barcelona-Sants a Valladolid, dins l’època en què jo encara viatjava en seient dins un compartiment per a sis persones, (més endavant ja vaig viatjar amb cotxe-llit cabina Gran Classe) i mentre feia cua al cotxe-cafeteria per tal de poder comprar un entrepà i una beguda a tall de mig sopar, vaig encetar conversa amb una molt simpàtica i parladora passatgera que, segons em va dir, anava fins on el tren finalitzava el seu recorregut: o sigui, Salamanca.
Si no recordo malament, jo deuria tenir per aquelles dates, uns 52 o 53 anys, ja que encara no havia entrat a formar part del col•lectiu de prejubilats de l'empresa on treballava, que va tenir lloc cinc mesos després de complir els 55 anys.
La simpàtica passatgera, si no em va enganyar, va confessar que tenia 48 anys que, per cert, lluïa amb un goig enlluernador. Es a dir, que feia de molt bon veure, en tots els aspectes que en aquell moment eren visibles. I, a més a més d’irradiar bellesa i simpatia per tots els porus de la seva bonica fesomia, tenia una conversa amena i encisadora:d’aquelles que no cansen.
Quan em va tocar de demanar l’entrepà i la beguda, tenint en compte que anava just al meu darrera, li vaig cedir el torn perquè demanés ella primer. I així ho va fer. I quan va tenir a les mans el que havia demanat, es va quedar al meu costat palplantada.
Desitjant-li que li aprofités el que havia comprat, –un entrepà de tonyina i una Coca-Cola–, em va respondre que m’esperava que demanés jo, per poder anar-nos-en plegats a una taula a menjar-nos les comandes que ens havien venut, i seguir amb la conversa encetada. Jo vaig demanar un entrepà de truita de patata i una cervesa. Va ser un “sopar” molt alegre, que, sense voler, semblava que anava derivant, aparentment, cap “alguna altra cosa més”.
En aquelles que passà pel nostre costat un dels meus amics interventors(el revisor Cap de tren) i, com si em volgués dir alguna cosa urgent i seriosa, em diu que l’acompanyi un moment on ell tenia una mica de petit despatx al cotxe-llits. M’aixeco, li dic a la passatgera que ja torno, i me’n vaig amb l’interventor.
S’imaginen vostès què em volia dir l’interventor? Els ho explico tot seguit.
Doncs va i em diu:
–Mira nano,(era més gran que jo i com que feia molt temps que ens coneixíem, per això em tenia aquesta confiança quan es dirigia a mi) me n’he adonat que la passatgera que t'acompanya a taula i tu us enteneu molt bé. Que potser voldríeu que aquesta nit fos “diferent” per a vosaltres?
–Què vols dir? Li vaig comentar jo amb cara de circumstàncies però veient-lo venir.
–Doncs vull dir, que el cotxe-llits no va complert. Em queden dues cabines lliures que aniran buides fins a Salamanca. Si vols, us puc col•locar en una i sense que m’hagis d’abonar la diferència. Ja saps que cada cabina té dues lliteres i... Li vaig dir que per la meva part hi estava d’acord, però que li donaria una resposta concreta un cop ho hagués consultat amb la passatgera en qüestió.
La passatgera no s’ho rumià dues vegades! Què caram havia de rumiar, si se li oferia poder dormir còmodament en una llitera i en un viatge tan llarg! Quan aquesta escena tingué lloc, el tren encara no havia arribat a Saragossa, on tenia prevista l'arribada a les dues de la matinada. I el tren no arribava a Salamanca fins a les deu tocades del matí. Va recollir el seu equipatge i jo vaig recollir el meu, i junts varem anar a trobar l’amic interventor, que el murri ja ens esperava amb la porta oberta de la cabina número 6 que, a més, era una de les millors, perquè un cop s’era a dins, no se sentia gens ni mica el tric-trac del tren. Les millors cabines del cotxe-llits eren la 5, la 6 i la 7, centrades al mig del cotxe, i bastant allunyades dels bogis, o sigui les plataformes on hi van els eixos de les rodes del cotxe-llits.
Va ser una nit meravellosa! Com que no es sentia cap soroll estrany, varem dormir a plaer! I si algú té mals pensaments llegint aquest relat, dir-los que no va passar res més. Així de senzill, encara que costi de creure. Només varem xerrar una estona, fins que ens va venir el son.
Quan ens varem acomiadar amb un amical petó i una forta abraçada, en el moment en què el tren entrava a les andanes de l’estació de Valladolid on havia de baixar jo a dos quarts de nou del matí, no poguérem contenir l’emoció. I llàgrimes de tristor per la partença i obligada separació, ens regalimaven cara avall. No ens varem veure mai més. Trista dissort! Però sempre l’he recordat. Per a mi va ser molt trist veure, a peu d’andana, com el tren seguia el seu camí cap a Salamanca, emportant-se’n una persona que, per unes hores, m’havia fet molt feliç. Sóc dels que creu en l’amistat dona-home, sense que aquesta comporti haver de compartir un tàlem nupcial. O com es diu vulgarment, ficar-se-hi al llit plegats.