UN CAVALL BLANC ALS TRES TOMBS

Un relat de: Vicenç Marquès i Sanmiquel
Com cada matí, el pastor del Mas Xirivella sortia d'hora amb el seu ramat, per fer-lo pasturar pels prats i turons que envoltaven la masia.
Prop de dos quarts de deu del matí, cada dia, el pastor arribava a un pla que hi havia al capdamunt d'un no massa alt turó. El Pla de la Guineu que n'hi deien. Donava un cop d'ull a les ovelles i algunes cabres del ramat, li engegava quatre ordres al gos, que la bona bèstia entenia del tot, i s'asseia tranquil•lament en una grossa pedra, sempre la mateixa, per tal de dedicar-se a cruspir-se el bon esmorzar que la dona tan amorosament cada dia li preparava.
Un bon dia, quan encara no li havia clavat la primera queixalada a l'esmorzar, un jove i preciós cavall d'un blanc nivi que feia mal als ulls només de mirar-lo se li acostà, es va estar uns segons mirant-se el pastor, i tot seguit es va ajeure al seu costat.
El pastor, es va quedar bocabadat, amb l'esmorzar arran de llavis i la boca badada i sense saber què dir.
Sense pensar que s'estava dirigint a un animal, li va preguntar al cavall amb veu alta i acompanyant el gest a la paraula, si volia un tros de l'esmorzar.
El cavall, donant mostres d'ésser tant o més intel•ligent que el gos que vigilava el ramat, li va dir que sí amb el cap, i el pastor va compartir amb l'animal un bon tros del seu esmorzar.
Aquesta trobada amb el cavall al Pla de la Guineu, compartint cada dia l'esmorzar, es va allargar fins gairebé un parell d'anys.
Vet aquí que un dia, d'aquells que val més no haver-se llevat perquè el dia ha nascut rúfol, el pastor, vulguis que no, també s'entestà a sortir amb el ramat turó amunt. L'empenyia el fet que era un gran complidor de la seva feina, i, que encara que fes mal dia, potser el cavall també l’esperaria a dalt el Pla de la Guineu.
No va poder-hi arribar. Com que gairebé no s'hi veia de tan espessa que era la boira baixa, en un moment que cercava on era el gos, es va entrebancar amb una arrel que sobresortia massa i, tan llarg com era, va anar a parar de genolls per terra. Va fer-se molt mal, perquè al caure, va picar, a més, de cap en un roc dels molts que per allí hi havia, i va quedar inconscient.
Es va despertar al llit de casa seva a les 7 de la tarda. En el cap hi sentia un dolor punxant persistent, i tot el cos el tenia adolorit.
Quan va entrar la seva dona a dur-li una tassa de saborós brou, fet amb la consistent carn d’un parell de les precioses i delicioses gallines del mas, el pastor li va preguntar:
─Què m’ha passat Laieta? Recordo que vaig caure en el pedruscall pujant cap el Pla de la Guineu, però no recordo res més.
─Doncs sí Galderic. Sembla ser que vas caure i vas perdre el coneixement.
─Aleshores, qui m’ha dut fins a casa?
─Un jove i preciós cavall d'un blanc nivi, que feia mal als ulls només de mirar-lo.

Al cap de quatre mesos d’aquesta història, dia 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat de l’any 1923, saben vostès qui era el Banderer Major a la desfilada de Els Tres Tombs, i sobre quin cavall anava muntat?



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: