L'ALBADA DES DEL TREN

Un relat de: Vicenç Marquès i Sanmiquel
Feia ben poc que el llarg comboi, 14 cotxes plens de passatgers més la màquina, havien deixat enrere, en aquella hora gairebé solitària i misteriosa, l'estació ferroviària de Monzón de Río Cinca (Aragó), camí de la capital de Catalunya, Barcelona.
Quan s'hi va aturar el tren, a Monzón, només van baixar una senyora gran, i un xicot que aparentava uns vint-i-cinc anys. A l'andana sols hi havia dues persones que esperaven els que hi van baixar en aquella tranquil•la estació, re emprenen el comboi lentament la marxa, sense que hi hagués pujat ningú. Passaven uns quant minuts de dos quarts de sis del matí.
Poc abans d'arribar a Lleida, molta gent estava abocada a la finestra per rebre l'aire fresc i flairós que el camp dóna de bon matí, perquè els hi perfumés i refresqués la cara i els hi tragués la son que alguns portaven encara reflectida a la cara.
Si no es té son a les orelles, és meravellós veure com va naixent un nou dia des del tren. El nou dia s'acosta a poc a poc al comboi, i la llarga serp formada pels cotxes de passatgers i la màquina, sembla talment que el vulgui anar atrapar en un punt determinat de l'horitzó. És un moment únic! Fascinant! Màgic!
Moments abans de que el tren fos engolit per la foscor del llarg túnel la sortida del qual dóna a l'estació de Reus, van obrir la cafeteria del comboi.
Quina riuada de gent per prendre's el primer cafè del dia! Entre dos i tres quarts de set, la gen es comença a llevar, perquè és sabut que a les set del matí s'obre el bar, i restaven encara més de dues hores per arribar a Barcelona.
Les espectaculars olors dels camps de conreu que s'han flairat de bon matí, ara són substituïdes per les agradables aromes del cafè recent fet, però també per les insuportables i molestoses columnes de fum de desenes de cigarretes enceses a la vegada. (Aquest petit relat correspon als temps que, com aquell qui diu, encara es deixava fumar a tot arreu).
De Tarragona a Barcelona ja res és igual a l’estona que ha durat la màgica albada. El sol ja és alt i les bones olors camperoles han desaparegut, donant pas a les pudors de mil i una indústria. Entrem a la civilització?


Comentaris

  • Bonic poema![Ofensiu]

    Caram Josep Maria Poblet quin gran poeta que estàs fet!
    El teu poema, que m’agrada molt, ha despertat en mi el record d’un altre petit tren que anava des de la Plaça d’Espanya de Barcelona, fins a La Pobla de Lillet, passant per Manresa, les Colònies tèxtils del Llobregat, Berga, Guardiola de Bergadà i, finalment, La Pobla de Lillet.
    Els meus pares, el meu germà i jo, anàvem amb un tren de RENFE que sortia de la Plaça de Catalunya de Barcelona, fins a Manresa. I allà agafàvem el “Carrilet de Berga”, nom amb el qual era conegut per la majoria de gent, aquell trenet que semblava de joguina de tan petit com era.
    En algun tram del viatge, principalment al passar pels municipis de les Colònies del Llobregat com per exemple Sallent, Balsareny, Navàs, Puig-reig, Colònia Vidal i Cal Rosal, feia pujada i el carrilet, amb grans esbufecs, anava tirant amunt. Era el moment en què uns quants atrevits, entre ells mon pare, baixaven del tren per veure si podíem arreplegar una mica de fruita d’algun hort que estigués tocant a la via del tren. I recordo que sí. Que el meu pare baixava, i al cap d’un moment, tornava a pujar, amb el tren esbufegant, amb unes quantes peces de fruita a la ma.
    Tens tota la raó quan parles de records! I tants que me’n vénen a la memòria!
    Jo, amic Josep Maria Poblet, no sóc un bon poeta com tu, però cada any intento rimar unes estrofes tot intentant que en surti un poema de Nadal. Aquí adjunto el que vaig fer l’any passat, i d’aquesta manera ja et felicito les Festes de Nadal, Any Nou i Reis.

    Bones Festes!

    CAMINAREM A BETLEM

    Molt alegres caminarem
    per viaranys tortuosos,
    més per arribar a Betlem,
    no ens molesten els terrossos.

    Pas a pas i amb alegria,
    ens hi anirem acostant,
    allà al lluny, en una establia,
    on ha nascut el Déu Infant.

    Som uns pobres pastorets,
    que volem Jesús adorar,
    i no ens fan por aquests indrets,
    que amb neguit haurem de passar.

    li portem uns modestos presents,
    pocs a Jesús en podem oferir,
    més nosaltres hi anem contents,
    i res ens en pot fer desdir.

    Quan siguem davant el Portal,
    a Jesús Infant adorarem,
    desitjant-nos un Bon Nadal,
    i que salut per a tots tinguem.

    Apa doncs, felices Festes
    de Nadal, Cap d’Any i Reis,
    siguem persones honestes,
    i en els mals posem-hi remeis.

    Mals que en aquests dies,
    d’alegria i germanor,
    hi haurà moltes famílies,
    que lo seu tot serà un plor.

    Plor per l’enyorança,
    de la pèrdua d’uns parents,
    Plor per la mancança,
    d’uns bàsics aliments.

    Per a tot tindran consol,
    Jesús no els abandonarà,
    i l’any que ve, si Déu vol,
    tot més bonic s’esdevindrà.

    Vicenç Marquès i Sanmiquel
    Nadal-2012








Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: