AQUELLS TRENS D’ABANS

Un relat de: Vicenç Marquès i Sanmiquel
Quanta raó tenen els que diuen, parlen i escriuen sobre els trens convencionals! Sí, perquè el pas del tren convencional per un sens fi d’estacions i abaixadors, era tot un esdeveniment i gairebé un acte social i una gran festa, el poder anar a l’estació a veure passar els trens o el tren. I, si algun s’hi aturava, contemplar els tràfecs dels viatgers en el pujar i baixar del o dels combois. Tot i que hi havia pobles, on de tren només en passava un cada dia que s’hi aturés, i en ambdós sentits. Altres trens passaven de llarg tot ensordint l’ambient amb el seu esgarrifós xiulet i a una gran velocitat. Però sempre s’encetava una tertúlia entre els pocs o molts badocs i desvagats que s’havien acostat a l’estació tot fent la passejada diària. I a fe de Déu, que la passejada fins a l’estació era, a vegades, llarga, perquè moltes estacions i abaixadors de ferrocarril no estaven pas ubicades al mig dels pobles, sinó que s’havien de fer uns quants quilòmetres per arribar-hi. Però abans de què hi haguessin cotxes de motor, el viatge del poble fins a l’estació es feia amb carro o tartana i també era d’allò més divertit.
Va durar una època, en que vaig haver de viatjar amb tren per motius personals, anar i tornar de i a Valladolid. I, evidentment, hi anava amb trens convencionals. Només hi havia dos trens que anaven de Barcelona-Sants a Valladolid i viceversa. Bé, en concret anaven i tornaven de Salamanca; el diürn «Miguel de Unamuno», i el nocturn o “Estrella” que duia el nom de «Pío Baroja». Ni l’un ni l’altre s’aturaven a totes les estacions del seu recorregut, però Déu n’hi do. Aquestes són les estacions: Sant Vicenç de Calders, Tarragona, Reus, Lleida, Monzón de Río Cinca, Zaragoza-El Portillo (encara no s’havia construït la nova estació Zaragoza-Delícias), Tudela de Navarra, Castejón de Ebro, Alfaro, Calahorra, Logroño, Haro, Miranda de Ebro, Burgos (ara Burgos-Rosa de Lima), Palencia i Valladolid. Tant un com l’altre tren, però, no finalitzaven el seu recorregut a Valladolid, sinó que continuaven fins a Salamanca, fi del seu viatge, passant per Medina del Campo, Cantalapiedra i Salamanca. Tot plegat més de nou hores de viatge. Però nou hores que no es feien gens pesades, degut precisament a les aturades que el tren feia i a les maniobres que havia de fer a Castejón de Ebro, a Miranda de Ebro i a Palencia, per deixar o recollir altres cotxes de passatgers provinents d’altres trens que tenien enllaç amb un dels dos esmentats trens que anaven i/o tornaven de Salamanca, per enganxar-hi les branques de Bilbao-Abando (maniobra que es produïa una part a Castejón de Ebro, i l’altra a Miranda de Ebro) i Gijón-Jovellanos ( que tenia lloc a Palència), on es podia baixar del tren; fer una visita a les cantines i donar un tomb per les estacions. Això avui en dia amb aquests endimoniats trens tan moderns i tan hermèticament tancats, no es pot fer. Perquè si es baixa del tren i com que les aturades són molt curtes, a la que arrenca es comencen a tancar les portes automàticament i hermèticament i, irremeiablement, un es pot quedar a l’andana veient com el seu tren circula vies enllà. Sí, d’acord, són molt ràpids i els viatges duren molt poc, però no és la mateixa manera de viatjar d’abans que, si venia de gust i vigilant molt, es podia baixar i pujar del tren en marxa un cop, minorant la marxa, entrava a les andanes de les estacions que per un general són bastant llargues, degut, és clar, a que els trens convencionals també eren molt més llargs que els moderns TGV,s d’avui en dia.
A més, moltes vegades, en els cotxes on el viatge es feia en companyia d’altres persones còmodament instal·lades en un compartiment per a sis o vuit passatgers, quan arribava l’hora d’esmorzar, dinar, o sopar, sempre es podia compartir el que cadascú portava amb els demés. I aquest senzill acte, feia molt més agradable el viatge, que no pas ara que normalment s’ha d’anar al cotxe cafeteria, ple de gom a gom i amb un sol empleat atenent-lo, per intentar trobar un forat i poder aconseguir, com a molt, un entrepà i una cervesa. En segons quins recorreguts, ja no hi ha servei de restauració. Ni al seient ni al cotxe cafeteria.
Eren uns temps que a més d’un els hi semblaran anacrònics, però no podran negar que era una manera molt divertida de viatjar amb tren. I no vull estendre’m més, tot i que queda un extens material al tinter per poder escriure abastament dels trens arrossegats per mastodòntiques i la vegada meravelloses màquines de vapor. Però això és una altra història.

Comentaris

  • Nostàlgia.[Ofensiu]
    jomagi | 02-10-2015 | Valoració: 10

    Meravellós relat. Jo també tinc l'enyorança d'aquells temps quan de petit vaig descobrir la màgia d'una màquina de vapor i vagons de fusta dels antics Ferrocarrils Catalans de la línia Igualada-Manresa. Felicitats !

  • Agraiment[Ofensiu]
    Vicenç Marquès i Sanmiquel | 18-05-2015 | Valoració: 10

    Moltes mercès, Josep Maria Poblet, pels elogis que fas al meu relat.
    Al final del teu comentari, dius; "ens veiem". Serà difícil, amic. El dia 9 de gener em van operar d'un càncer de còlon. Em van col·locar una colostomia (bossa per a evacuar-hi la femta), i no ho assumeixo. Només surto de casa per anar a les moltes visites que tinc programades entre varis metges. Mare de déu! I tan que havia voltat jo per aquests mons! Per Sant Guim hi he passat moltes vegades: tant amb el meu cotxe com amb el tren que va de Barcelona a Lleida i passa per Sabadell, on visc.
    I pensa, amic Josep Maria, que m'agradaria molt tenir un entaulament amb tu, perquè em penso que si fa no fa som d'una edat semblant, i fóra bonic recordar coses dels temps passats de la nostra infantesa i joventut. Si no recordo malament, aquí a Sabadell on visc, hi havia hagut un taxista que em sembla que era fill de Sant Guim de Freixenet. Però no recordo com es deia.
    Bé amic, mercès per llegir-me i que sigui per força anys.

    Salut!

    Vicenç Marquès i Sanmiquel

    SABADELL (Vallès Occidental)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: