VEDELLA A LA FERROVIÀRIA

Feia molt poc que havia acabat l’incivil guerra al nostre país, i eren temps de molta penúria. Es passava molta gana, però sempre hi havia, per les cases de pagès, quatre queviures bàsics que mai mancaven, i la gent anava vivint com bonament podia i el cos li aguantava. És el cas que un bon dia, o mal dia vés a saber, d’estiu a vols de migdia, –d’aquells estius d’abans que quan feia calor en feia per donar i vendre’n–, un tren correu anava fent el seu cansós recorregut per terres tarragonines. La locomotora, de vapor, havia moments que feia uns sorollosos i exagerats esbufecs terribles, traient per la xemeneia una alta, esvelta, magnífica, espessa i negre columna de fum, visible des de qualsevol dels camps, vinyes i conreus que la vista abastava i que amb tanta majestuositat el tren travessava. El comboi anava ple de gom a gom. Però tot i així, en les nombroses aturades que anava fent, –que per això era un tren correu i en feia moltes–, en una d’aquelles aturades, va pujar un pagès tot rodonet i vermellet ell, amb cara d’estar molt cansat i ganes de seure. I dit i fet: va veure un trosset de seient buit i allà que va fer l’acció d’asseure-hi, sense adonar-se, que en el petit espai de seient hi havia un paquet no massa més gran que una capsa de llumins, quan una pagesa que estava asseguda al costat li va dir: –compte amb els ous, mestre!– I el pagès, mig emprenyat i del tot sorprès i estranyat, va i li pregunta: –en aquest paquet tan petit hi porteu ous, mestressa?– I ella tota múrria li respon: no, no senyor, en aquest paquetet hi porto agulles de cap!
La pagesa va retirar el petit paquet i el cansat pagès, tranquil•lament, es va deixar anar tal gros com era en el petit espai que quedava lliure.
El tren anava ple amb gent de tota condició social. Però predominant la gent dels mateixos pobles de les rodalies, bàsicament pagesos i pageses, carregats cadascú amb un embalum o altre, plens d’una amalgama de productes del camp propis d’aquelles terres, que sens dubte anaven a intentar vendre d’estraperlo en algun lloc o altre on no els pogués enxampar la Guàrdia Civil dels burots. També hi havia un viatjant-representant d’una familiar industria d’eines de tall, d’Albacete, amb tot un lluent mostrari que duia dins una descolorida maleta de pell d’ase, on no hi mancaven els famosos ganivets i les reconegudes navalles albacetenyes.
Entre tots i totes, portaven gairebé de tot: tomàquets, patates, cebes i alls, pebrots verds i vermells, mongetes tendres, mongetes seques del ganxet filaire que algú havia aconseguit en un bescanvi amb un altre pagès d’algun dels dos Vallès,(tant el Vallès Occidental com el Vallès Oriental, són grans productors de les delicioses i finíssimes mongetes del ganxet filaire), espinacs, bledes, cols, bròquils, pastanagues, espàrrecs, enciams, escaroles, albergínies.... Fins hi tot un anava carregat amb sis quilos de sal que vés a saber per què volia tanta sal!
Uns quants portaven fruita de la que pertocava en aquella època de l’any. Malauradament sense massa quantitat cadascú, perquè la maleïda guerra havia arrasat molts camps de conreu i fruiters. Una grossa pagesa anava carregada amb unes quantes dotzenes d’ous. El seu marit, no sabia on col•locar uns sacs de xarpellera que anaven plens a vessar de pans rodons de dos quilos cadascun, (pa fet amb farina de blat, que no havien pogut requisar les tropes d’ambdós bàndols,[ unes en retirada i les altres en plena eufòria invasora] perquè, s’ha de tenir en compte, que la contesa fratricida havia fet estralls a tots els estómacs, fossin del bàndol que fossin).
I penjada i ballant a l’espatlla de més d’un i una pagesa, convidava a beure un glop, l’alegre i fosca figura d’una bona bota de vi, d’autèntica pell girada de cabra, plena probablement amb el millor dels vins, que tothom s’anava passant, per treure’s la pols de la boca que anaven arreplegant al llarg del viatge. Tothom portava gairebé de tot, però ningú duia cap tros de carn, ni cap peça d’embotit, que, junt amb els tomàquets de l’un, i el pa de l’altre, untat amb els sucosos tomàquets i amanit amb el bon oli, que duia en dues garrafes de quatre litres un altre pagès, (no sé d’on el va treure),s’hagués pogut fer una mica de menjada per a tothom.
Heus ací, però, que tot d’una, el maquinista començà a fer sonar el xiulet de la locomotora desesperadament i insistentment. Amb un eixordador i esgarrifós grinyol de frens, el tren va anar perdent velocitat, fins que, amb un cop sec, ferm, que va motivar que uns quants s’amunteguessin damunt d’uns altres, el comboi va quedar aturat del tot, en un paratge on, a banda i banda de la via no s’hi veia, en molts quilòmetres a la rodona, cap tipus d’edificació, ni habitada ni sense habitar, tret d’un parell o tres de cabanes de pastor,
escampades aquí allà pels assolellats camps plens de espantaocells, que res podien espantar, ja que havent quedat els camps erms per culpa de la guerra, no hi havia res per picar i els afamats ocellets no s’hi acostaven.
Traient per les finestretes els caps despentinats pel suau oratge que produïa la poca velocitat del tren, i amb la cara ennegrida pel fum de la locomotora a vapor, els viatgers, esglaiats i preocupats pels estralls de la sobtada frenada, preguntaren: –què passa?
L’espantat maquinista, groc com la lluent pell d’una autèntica llimona murciana, els hi comunicà que dues vedelles s’havien ajagut tranquil•lament al mig de la via, i que per molt que insistís fen sonar el xiulet de la vaporosa, es feien les desenteses i no es volien aixecar ni apartar. Algú, amb més gana que enteniment, va cridar eufòric: –Doncs ja tenim dinar!
I dit i fet. Amb els ganivets que duia el d’Albacete, totes les viandes dels demés i l’aigua calenta i el carbó de la locomotora, amb uns quants troncs de llenya que van trobar pels voltants, i un gran perol que va aparèixer mig abandonat dins una cabana de pastor, van matar i escorxar les vedelles i van preparar una «Vedella a la Ferroviària», que tothom s’hi llepà els dits quedant plenament del tot satisfets a cor que vols.
Amb les panxes ben plenes de tot el que s’havien cruspit i begut, i amb aquella calor que persistia passades ja les quatre de la tarda, totes i tots es van arrecerar al costat del tren on hi tocava l’ombra i van encetar una migdiada que va ésser estroncada, al cap de dues hores i mitja de dormir, pels insistents xiulets d’un altre tren que els venia a rescatar, pensant, els ferroviaris nouvinguts, que havien tingut un accident els que amb tanta tranquil•litat dormien la merescuda migdiada.
El maquinista del suposat tren de socors els hi va comentar, bo hi sucant pa dins el perol on encara hi havia vedella que havia sobrat de l’exquisida menja:
–Si tots els “accidents” han de ser com aquest, jo m’apunto a tots!
I després d’aquella menjada, es donà l’historia per acabada. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos!