EXPERIÈNCIES VISCUDES A LORDA (LOURDES)

Un relat de: Vicenç Marquès i Sanmiquel
Amb el títol “VIATGE SURREALISTA A LORDA (LOURDES)”, vaig escriure fa uns dies un relat que feia referència a tres esdeveniments, escandalosos per l'època, que varen tenir lloc en el curs d'un viatge a Lorda (Lourdes), la segona quinzena de juliol del 1958, que vaig fer junt amb els meus pare i mare i germà, i alumnes amb llurs pares, i cinc capellans de l'escola on estudiava. El poden trobar en aquesta mateixa pàgina web. (http://relatsencatala.cat/relat/surrealista-viatge-a-lorda-lourdes/1046371).
Doncs bé. Una amable lectora d'aquell relat, m'ha suggerit que podria escriure un altre relat, però que es basés en les experiències viscudes en els dos o tres dies que varem allotjar-nos a Lorda, crec que en una mena de residència, regida per religioses de no recordo quina orde.
Fil per randa no ho recordo pas tot, però quelcom hi trobaré pels racons de la memòria.
Hem de tenir en compte, que el viatge a Lorda es feia per commemorar i celebrar el primer centenari de les aparicions de la Mare de Déu a Bernadeta Soubirous. I els del grup de Sabadell que hi anàvem, érem alumnes d'una escola religiosa regida per capellans, amb llurs pares. Aquí, com en l'altre relat, tampoc escric el nom del col·legi, ni l'orde a la qual pertanyien els capellans, perquè potser encara en queda algun de viu i no vull raons. Per tant, això volia dir que d'oficis religiosos ens n'atiparíem. I a fe de Déu que va ser així. Els dos o tres dies d'estada allà, varem haver d'oir missa cada dia i algun dia fins i tot dues misses; també cada dia, s'havia de passar el Sant Rosari davant la Cova de Massabielle, de cara a una imatge de la Verge de Lorda. O Mare de Déu de Lourdes: triïn la opció que més els hi agradi.
I les dues o tres nits que ens hi va tocar passar, cada nit es feia una emocionant processó, dita “la processó de les torxes”. Aquesta processó es formava a la part alta del gran santuari, amb tota la gent que hi volia participar, que no era poca. Cada persona era portadora d'una torxa que, encara que fes vent no s'apagava mai. I la processó començava amb la multitud baixant per unes majestuoses escales laterals, cantant la famosa tonada de “l'ave de Lourdes”: “ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave Maria. De la Glòria baixa la Mare de Déu, cantem-li tots l'ave amb sonora veu: ave, ave, ave Maria. Ave, ave, ave maria”. I així fins que tota la gentada omplia a vessar la gran esplanada que hi ha davant el majestuós santuari.
Recordo també que, un dia, el capellà responsable del viatge i donat que en aquella època jo em sabia la missa en llatí, va ordenar-me que ajudés, com a escolà, a un capellà alemany que volia dir missa en un dels múltiples petits altars que hi ha per aquell indret. Orde que vaig complir, perquè es donava el cas que jo, al col·legi, era el cap dels escolans i no era qüestió de quedar malament davant de ningú, ni que em clavessin un mastegot al qual tant hi estava acostumat el capellà-guia.
Tornant a l'esplanada, recordo que, de dia, sempre estava plena de malalts i malaltes, estirats en unes grans lliteres amb rodes, o asseguts en cadires de rodes especials, i que es planyien de les mil i una malalties que la pobre gent patia, tot fen cua per ser submergides a la famosa piscina, plena amb aigua de la Font de Lourdes, que deien que era miraculosa. Tota la gent malalta que anava amb lliteres o cadires de rodes, era acompanyada per uns voluntaris que duen el nom genèric de “l'Hospitalitat de Lourdes”, que es veu que és un col·lectiu de voluntaris mundial.
Veure tota aquella esplanada plena de gent malalta, feia molta impressió i era molt difícil contenir les llàgrimes d'emoció provocades al contemplar tan de dolor. S'ha de tenir el cor de pedra per no emocionar-se davant de tota aquella gent malalta, però amb una fe sense límits.
Tot i que en aquell viatge jo estava a punt de complir els tretze anys, recordo haver sentit al pare i la mare, i a algú més, comentar que el negoci que tenien muntat a Lorda era fabulós. Una botiga tocava l'altra. I els anomenats “records de Lourdes”, a totes les botigues eren igual. El “record” més abundant, eren les garrafes de plàstic de diferents capacitats, plenes amb una aigua que deien que era de la Font de Lourdes i que gairebé tothom comprava. El segon i tercer “record” que més es venia, era la imatge en diferents mides de la “Verge de Lourdes” i un ventall de rosaris fets amb diferents materials: d'argent, d'argent amb un bany d'or, d'ivori, de fusta, de metall... També es venien moltes estampes de diferents mides i colorit.
El nostre grup, com que estava hostatjat en una residència de religioses, no tenia cap problema a l'hora dels àpats: tenia sempre la taula reservada. Però la gent que estava de visita per unes hores o per a tot el dia, la feinada que se li presentava per poder dinar o sopar. Perquè tots els restaurants, i n'hi havia molts, estaven plens a vessar. Ja dic un negoci fabulós. També hi havia, com a mínim, un cinema, on només hi passaven la pel·lícula de la història de Bernadeta Soubirous.
També recordo, que a uns quinze quilòmetres de Lorda, crec que en direcció a Pau, hi havia, hi ha encara, unes coves com ara les coves del Drac mallorquines, anomenades “Grottes de Betharram”, “Coves de Betharram”, a les quals en aquella època s'accedia a l'entrada amb un funicular o telefèric i es sortia amb barca i ara, en l'actualitat, es puja fins a l'entrada amb un autobús i, igualment però fent un llarg recorregut a peu per l'interior de la cova, se surt en barca.
Recordo també que feia molta calor i hi havia molta humitat, Molt a prop de la Cova de Massabielle, i passa el cabalós «Riu Gave de Pau» que, curiosament, al seu pas pel davant de la cova, no feia, ni fa, cap remor: miracle?
Una de les coses positives va ser que, com que ens hostatjàvem a una residència de religioses, aquestes cuinaven que era una delícia. I tots els àpats eren exquisits, a part que ens els menjàvem amb molta gana, perquè en tot el dia no paràvem d'anar amunt i avall.
I vet aquí, més o menys, el que recordo d'aquella llunyana estança a Lorda, uns calorosos dies del mes de juliol del 1958, 55 anys i 3 mesos després d'haver ocorregut els fets aquí relatats.
Ite, missa est! Amen!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: