LES CAMPANES ANUNCIARAN QUE UN ANY MÉS ES VA ACABANT

Les campanes de gairebé tots els campanars de Catalunya ens fan saber amb el seu cadenciós i malenconiós ritme del batall, que són les dotze del migdia d’un fred però clar i assolellat 31 de desembre. Just d’aquí a dotze hores, s’acabarà l’any.
De bon matí, ja s’han vist molts ciutadans i ciutadanes, que anaven amunt i avall neguitosos, desesperats i nerviosos, voleiant per mercats i botigues de tota mena, cercant i comprant allò que els hi manca per poder celebrar una festa de Cap d’Any ben lluïda.
Molts dinaran cosa lleugera i de pressa, perquè s’ha de preparar el gran sopar. “Dinem ara lleugerament, que després soparem excel•lent”, es dirà a més d’una casa, posant-se qui calgui a la cuina, per no sortir-ne fins gairebé bé l’hora d’asseure’s a la taula per gaudir de la gran festassa.
Si ens creuem amb alguna d’aquestes persones pel carrer, és molt probable que no ens facin ni cas.

–Perdona, però és que porto molta pressa.

Serà l’excusa més amable que en el millor dels casos ens donaran.

–És que tinc convidats, i hi vull quedar bé.

Serà un altre motiu pel qual gairebé ens deixaran amb la paraula a la boca, sortint d’estampida com ànima que porta el diable, deixant-nos palplantats al mig del carrer, bocabadats, estranyats i perplexos.
Cap a mitja tarda, els embussos de cotxes als carrers seran com cada any; d’antologia. Tothom té pressa. Tothom vol aparcar davant la botiga on ha d’anar a comprar aquella cosa que ha oblidat. Sempre l’incomprensible últim moment, en que amb poc temps s’ha de fer tot.

–Però si és un moment, senyor guàrdia. Ara vol amargar-me el Cap d’Any vostè?. Tot plegat per una caixa de llagostins congelats que he entrat a buscar i que ja em guardaven? Sigui benèvol en un dia com avui, home...

Aquesta serà, probablement i possible, una de les “grates converses” que més proliferaran per els centres de ciutats i pobles, entre les sis de la tarda i les vuit o quarts de nou del vespre. Tothom té pressa. Sembla talment, com si s’acabés el món i no l’any.
On és la crisi? No és veritat, però fa l’efecte com si sobressin els diners.
Corredisses, empentes, males cares, males maneres, gent sense control i els nervis a flor de pell.

─Faci el favor de posar-se a la cua si us plau!.
─No es coli que tots tenim pressa!
─Si serà mal educat...!
─Portem tres hores fen cua, i ara ve aquest i es vol colar!
─Escolta tu, poca vergonya, agafa tanda!

Comentaris “sucosos i perniciosos, educatius i enriquidors”, com aquests, els sentirem també unes hores abans de que aquest vell any ens abandoni.
Tothom té pressa. Tothom vol ser el primer. Tothom es pensa que només és ell qui ha d’anar a comprar i celebrar el Cap d’Any. A molta gent, l’importa tres punyetes el què puguin dir o fer els demés. N’hi ha molts i moltes que van a la seva!
Tres quarts de nou del vespre. Els fogons van a ple rendiment. Les taules comencen a fer goig, de tan ben guarnides i ben parades com estan. No hi manca cap detall. S’ha de donar l’aparença de que tot va bé. De que tot funciona a les mil meravelles. De que el sopar serà de categoria. De que s’ha de quedar bé. Qui en dóna més?

–Ei!, tothom a taula! Això ja està a punt.


Tothom a taula?

Passejant per qualsevol indret de qualsevol ciutat o poble, es poden observar una sèrie de persones que, ni avui en aquesta nit màgica, ni demà, ni potser mai, sabran ni han sabut, què és, no un sopar de Cap d’Any, sinó ni tant sols un sopar.
Quan els que puguin, estiguin asseguts al voltant d’una taula ben parada plena de mil viandes que moltes sobraran; es recordaran de que en aquells precisos moments hi haurà persones, –perquè no oblidem mai que també són persones–, que no saben si podran tenir quelcom per menjar avui, demà o en dies successius?
Algú dels ben entaulats comensals sortirà al carrer per tal d’acollir i alimentar, mal sigui per aquesta nit, a alguna d’aquestes persones mancades gairebé de tot?

–Tothom a punt! Els dotze grans de raïm preparats! Estan a punt de tocar les dotze! Nen, porta el cava i les pastes!

Les dotze campanades anunciant la fi d’un vell any i l’entrada del nou, ressonaran per tot el món, però no tota la gent del món ho podrà celebrar igual. Molts no ho podran celebrar. Altres no ho voldran celebrar. Per què?

–Visca l’Any Nou! Que bo que ha estat el sopar! Obre les ampolles de cava i la safata de pastes, s’ha de celebrar això!

Petita pausa pel qui ho llegeixi en veu alta.

L’amo de la masia que des de d’alt d’un elevat turó “domina” tot el poble, no està tranquil. Té remordiments. A la casa pairal, junt amb els seus més directes familiars, ha menjat i begut molt, molt bé i molt bo en el sopar de Cap d’Any.
Sap, però, que ha de baixar al poble. El cos l’hi ho demana. Sap que al poble hi ha gent que passa gana i misèria. Molts nens amb els seus respectius pares que probablement, no, segur, avui encara no han sopat ni saben si ho podran fer. Res de res. Ni calent ni fred en una nit com aquesta. Molt semblant, per aquesta pobra gent, a altres nits durant l’any.
El Gran Amo no es pot aguantar més. Arreplegant tot el que pot i més, del què ha sobrat del gran àpat, i remenant pel rebost fins a deixar-lo exhaurit, carrega fins d’alt el cotxe i baixa al poble.
L’alegria de la mainada i els seus pares en rebre aquell doll de bones viandes, fa que a l’amo de la gran i rica casa de pagès, li espurnegin els ulls de l’emoció, omplint-lo al mateix temps d’una pau interna i satisfacció indescriptibles. En el fons, no era tan mal home com feien córrer pel poble.
És en aquell precís instant en que tothom li agraeix el seu acte de solidaritat, que es fa el propòsit de que, per la seva part, mai més ningú torni a passar gana ni misèria.

Diuen que els contes sempre acaben bé. Aquest no.

La desvalguda i pobra gent d’aquell petit poble gairebé sotmès als designis i desitjos que manaven de la rica i Gran Hisenda, es varen passar tot el primer dia de l’Any Nou collin flors silvestres i plantes del bosc, per tal de poder confeccionar una senzilla i artesana corona funerària, en el dia de l’enterrament del, per un instant, bon amo.
Just quan aquest tornava content i satisfet cap el mas per haver fet una bona obra, es va morir sobtadament.


Una altra petita, molt petita pausa.



Ja fa més de dotze hores que han tocat les dotze. Ja fa més de dotze hores que s’ha acabat un altre any. Res ha canviat. Tot segueix igual.
Seguirà sent tot igual, quan arribem a la fi d’aquest any que hem encetat?

Benvolguts companyes i companys,
que passin unes molt bones festes,
que ens puguem reunir força anys,
seguint sent, com sempre, persones honestes.