CARNET D'IDENTITAT EXTRAVIAT AL TREN.

Un relat de: Vicenç Marquès i Sanmiquel
Un bon dia de vacances d’estiu de no recordo quin any, perquè ja en fa molts, el que va passar, va passar abans que em pre-jubilés de l’empresa on treballava, tenint en compte que la data de pre-jubilació va ser el 16 de febrer del 2001, em vaig decidir per llevar-me d’hora un matí, abans que el potent sol d’estiu em fes canviar de pensament, amb la hipotètica idea de seguir quedant-me a casa. Deurien ser les sis del matí, més o menys.
Tot xino-xano, —no tenia cap pressa i la fresca del matí era molt agradable—, hem vaig dirigir a l’estació de la RENFE, amb la sana intenció d’agafar un tren que em portés a Barcelona-Sants.
Abans de continuar, haig d’aclarir que per tot equipatge, portava només un xandall amb unes butxaques de molt poca fondària i per tant de molt poca capacitat; sabatilles d’estiu amb cordons; i una ronyonera amb les coses que es solen portar dins aquests estris. En aquell cas, hi portava el carnet de conduir (sort en vaig tenir!) i una targeta de crèdit, més el moneder i altres galindaines. Però a una de les minses butxaques dels pantalons del xandall, (ves quina mala pensada!), hi portava bastants diners —potser unes 15 o 20.000 ptes.—, en paper moneda, el carnet d’identitat i la targeta de dèbit.
Després d’aquesta explicació, continuo amb el relat.
Baix arribar a Barcelona-Sants a un quart tocat de vuit. El primer que vaig fer, va ser donar una bona repassada als panells de les sortides de trens (tant se me’n feia un com un altre), mentre fos de llarg recorregut. En poca estona el vaig trobar: un tren de llarg recorregut que sortia de Sants em sembla que a les 9 tocades, i que anava fins a Plasencia (Càceres). El tren arribava a Plasencia cap el tard del mateix dia.
De seguida vaig passar per una de les finestretes de l’Estació de Sants, a fi i efecte de comprar els corresponents títols de transport (bitllets) d’anada i tornada, que vaig pagar amb la targeta de crèdit. Tenia la intenció de fer una nit a Plasencia i entornar-me’n cap a casa l’endemà.
Un cop vaig tenir els bitllets, els vaig guardar a la ronyonera, perquè no me’n fiava de la poca fondària de les butxaques dels pantalons, ni de les laterals de la part de dalt del xandall. I me’n vaig anar a esmorzar perquè tenia temps de sobres. I per això, gaudint de temps, vaig sortir de l’estació de Sants i me’n vaig anar a un bar que ja coneixia, on hi feien uns entrepans de pa de pagès amb tomàquet i truita de mongetes del ganxet i botifarra negra, que hi cantaven els àngels!
Un cop ben esmorzat, vaig tornar a l’estació, on vaig comprar un diari, per poder llegir al tren, donat que el viatge era llarg.
Quan el tren va sortir de l’estació i com que havia esmorzat tan bé, em vaig endormiscar. I em vaig despertar just quan el tren entrava a l’estació de València-Nord! Gairebé, a l’hora de dinar. Però com que havia esmorzat tan bé, no va ser fins a mitja tarda que va començar a venir-me la gana.
Vaig anar fins el cotxe-cafeteria, per veure si hi havia la possibilitat de menjar quelcom. El més atractiu que tenien era un entrepà de pernil i formatge,—res a veure amb l’entrapà del matí a Barcelona—, perquè el pa era sense sucar amb tomàquet, però encara sort que m’hi van poder posar uns raigs d’oli. Es veu que en els cotxes-cafeteria, no hi deixen portar tomàquets madurs per sucar els entrepans. Però me’l vaig menjar igual, acompanyat d’una cervesa ben fresqueta.
El viatge transcorregué sense cap incident remarcable i amb poca o nul·la xerrameca. El cotxe on anava jo era del tipus autocar. O sigui amb dues fileres de seients amb passadís central. I els passatgers anàvem de dos en dos. La senyora que em va tocar de companya de viatge a la sortida de València, no estava de punyetes i no va dir ni piu en tot el viatge. De Barcelona-Sants fins a València-Nord, no vaig tenir ningú al seient del meu costat.
Sense cap novetat, el tren va arribar a Plasencia. I, com que ja era tard, vaig fer aturar un taxi i li vaig demanar al xofer que, per favor, em portés a un hotel de 3 o 4 estels, per poder sopar i passar la nit. Aquí ja hi va haver-hi una petita anècdota, quan el taxista em va preguntar; —¿i el equipaje, señor?— Evidentment, i tal com he escrit més amunt, no portava equipatge.
I aquí comença una altra anècdota, i drama a la vegada!
Quan el recepcionista de l’hotel em demana el D.N.I. per emplenar el full-registre, poso la mà a la butxaca dels pantalons i noto que el gruix que havien de fer els bitllets-moneda, el carnet d’identitat i la targeta de crèdit havia disminuït de volum. Una suor freda em va començar a recórrer tot el cos. Traient-m’ho tot de la butxaca, me n’adono que dels diners n’hi havia menys de la meitat i mancava el D.N.I.! La targeta de dèbit, per sort, hi era!
Com que portava a la ronyonera el carnet de conduir, amb aquest document em van registrar a l’hotel. I el mateix recepcionista, —santa gent que hi ha i et trobes, a vegades, per aquests mons de Déu—, va cuidar-se de trucar a la comissaria de policia, perquè em va notar molt nerviós, fent la denúncia de la pèrdua del carnet d’identitat.
Vaig sopar i el sopar no se’m va posar bé. Vaig voler dormir, però els nervis de pensar en les pèrdues, no em deixaven conciliar el son tal com jo volia. I l’endemà em vaig llevar a una hora prudencial per poder anar a l’estació de Plasencia, on havia d’agafar el tren de tornada a Barcelona-Sants.
Al cap de quinze dies de ser a casa. Vaig rebre una carta certificada, enviada pel Cap d’Estació de Plasencia, amb el meu D.N.I. a dins, i una nota manuscrita del mateix senyor, comunicant-me que el servei de neteja dels cotxes del tren que havia arribat el dia abans, havia trobat el meu carnet d’identitat sota el seient on jo havia estat assegut tot el viatge. Però dels diners, la nota no en deia res.
Vaig aconseguir amb molta paciència i unes quantes trucades, el número de telèfon de l’Estació de Plasencia. El Cap d’Estació em va atendre meravellosament. Però quan li vaig comentar el tema dels diners que em vaig trobar a faltar, em va respondre que a ell només li havien portat el D.N.I. Era veritat? Era mentida? Gràcies que pogués recuperar el D.N.I! Des d’aquella data, mai més em van caure diners, ni res, de les butxaques dels pantalons, que és el que havia passat, però que jo no me n’havia adonat al seu moment. Perquè si abans de baixar del tren a Plasencia, hagués fet un recorregut de cerca per les butxaques, segur que me n’hauria adonat de la pèrdua del D.N.I i d’uns quants diners. Ajupint-me, en un moment ho hagués recuperat tot.
El viatge de tornada a Barcelona, si fa no fa, va ser igual que el d’anada a Plasencia. Potser encara amb menys passatgers. I els pocs que hi anaven, no tenien ganes de xerrar, cosa que a mi m’agrada molt de fer, però no parlar sol, no sigui que em prenguin per ximple.
Arribant a Barcelona-Sants cap el tard, encara vaig tenir temps per agafar un tren de Rodalies (en aquell temps encara en dèiem “cercanies”), perquè em retornés a la meva ciutat d’origen.


Comentaris

  • Un viatge per recordar...[Ofensiu]
    brins | 02-10-2015 | Valoració: 10

    Gràcies per aquesta història tan ben narrada, Vicenç; més que llegir-la, te l'he escoltada i he tingut la impressió que tot el que m'explicaves era real, no sé si m'he equivocat.
    Una salutació molt cordial,

    brins