LA CAPSA BUIDA

Per telèfon, m'han llegit un petit relat en castellà, que venia imprès en un full de calendari d'aquests que s'ha d'arrancar cada dia, i que solen anar penjats a la paret.
A la persona que me'l va llegir, li vaig preguntar si hi havia algun nom d'autor al peu del relat, i la resposta ve ésser negativa. Per tant, no sé qui n'és l'autor.
Com que potser ningú em demanarà explicacions del per què l'he traslladat aquí i amb català, després de fer-ne més o menys una traducció entenedora, a continuació vull fer-los partícips d'aquesta curta història que, havent-me agradat molt a mi, és possible que també els hi agradi a vostès.

Més o menys diu així:

Era el menjador d'una molt pobre i humil casa el matí d'un fred 6 gener. La nit abans, per gairebé totes les cases d'aquell petit poble havien passat els Reis d'Orient, deixant a cada casa on hi havia mainada, les joguines que amb una gran il·lusió tota la quitxalla havia demanat en les seves cartes, dutes uns dies abans amb fal·lera i una gran il·lusió i innocència, a l'Ambaixador del Reis Mags.
Damunt la taula d'aquell menjador, només hi havia un petit paquet. Això sí; molt ben embolicat i amb unes grans llaçades, que li donaven un aspecte de ser un bon regal de Reis.
Només hi havia unes lletres no massa ben escrites que deien; «pel pare».
En aquella humil casa, només hi vivia un indigent matrimoni, que feina tenien per anar malvivint, amb una preciosa i encantadora filleta de cinc anyets, que era la nineta dels ulls del seu pare.
En llevar-se el pare, va veure el petit paquet sobre la taula. I veient que era per a ell, corra cuita el va desembolicar.
Un cop oberta la capsa, el pare, molt irat, va córrer a l'habitació de la seva filleta i despertant-la cridant li va dir; «està bé que siguem pobres, i que no hàgim pogut donar menjar als camells dels Reis Mags, perquè aquests et portessin una o varies joguines, però aquesta capsa buida no l'han deixat ells, aquesta capsa buida li has deixat tu per humiliar-me; ets una mala filla!»
«Pare! Aquesta capsa no és buida! Està plena de milers i milers de petons, que és l'única cosa que puc donar-te no sols en un dia com avui si no per sempre».
El pare no va fer-ne cas. Va seguir irat encara uns quants dies.
La capsa es quedà en un racó abandonada. Ningú li feia cas.
Al cap de tres setmanes justes, i degut a la manca de bons aliments, a la indigència i al fred, la nena es va morir.
Des del dia de l'enterrament, la capsa plena de petons no abandona les tremoloses mans del pare, del tot penedit, per haver-li dit el què li va dir a la seva estimada i ara recordada filleta. I els petons de la seva filla, ara resten amarats amb les s llàgrimes de desconsol de l'abatut i avergonyit pare.