ELS NETEJA-SABATES I ALTRES TRADICIONS

Un relat de: Vicenç Marquès i Sanmiquel
Fins on m’arriba la memòria, allà per els anys cinquanta, els seixanta i potser fins i tot a principis dels setanta, recordo que, com a norma general, es mantenien vives cinc tradicions dominicals, matinals, que gairebé eren d’execució exclusiva masculina.
La primera d’elles, era anar a cal barber que, pels qui no ho recordin fer-los saber, que en aquells anys els barbers obrien els diumenges al matí. Sembla ser que van decidir tancar els diumenges al matí, cap a finals dels anys seixanta.
La segona era que, un cop afaitat i el cabell repassat, (mentre hi van haver els barbers oberts els diumenges al matí, és clar) s’anava a la recerca d’un netejador de sabates: el que se’n deia en castellà (perquè en aquella època era gairebé d’obligat compliment dir segons què en castellà) “limpiabotas”. Gairebé tots els bars cèntrics en tenien un de “limpiabotas”. Però també se’ls podia trobar en uns llocs especials que en deien, ( i no sé el perquè) “salón de limpiabotas”.
Era curiós el món dels “limpiabotas”: si se’ls hi donava conversa, un se n’adonava que eren un pou de saviesa; psicòlegs; educats; i coneixedors de tots els temes. A part de ser uns grans mestres en l’art de netejar les sabates o botes, sabent aplicar amb justesa la quantitat de betum, l’estona que havien de raspallar el calçat i la brillantor que li sabien donar amb aquells draps de cotó, tallats de roba vella de matalàs de llana, que tan lluentes deixava les sabates i les botes.
La tercera tradició dominical era, un cop es duien les sabates o botes ben llustrades, anar a missa de dotze. No pel fet d’anar a missa. Sinó pel fet de deixar-se veure i veure qui anava a missa, per després el dilluns comentar-ho a la feina i criticar a “fulano”, “mengano” i “zutano” per no haver anat a missa.
La quarta tradició era, anar a fer el vermut. Un bon got de vermut, generalment negre, amb sifó, i una ració d’escopinyes o cloïsses; una altra de patates xip; i una bona ració d’olives verdes farcides d’anxova.
I la cinquena tradició era, un cop es finalitzava el vermut i tot anant xino-xano cap a cassa a empaitar un bon arròs a la cassola per dinar, passar per la pastisseria a comprar un deliciós tortell de nata per les postres de després del bon àpat.
Algunes d’aquestes cinc tradicions esmentades s’han perdut. Els temps canvien i les persones, les bones coses i els bons costums, també.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer