La Núria i la Teresina

La Núria i la Teresina predisposen l’ànima a l’optimisme, que transmeten una alegria contagiosa de tan eixerides com són. S’engresquen només de veure’t i enfilen el passadís fent tentines. Si els dius que no corrin, s’aturen, es giren i obren uns ulls com unes taronges. Però no diuen res, somriuen breument i segueixen endavant. Llueixen unes bates d’anar per casa, amb la gràcia que les dues són exactament iguales en color, estampat i mida. Això és així per estalviar-se baralles per una gelosia malentesa, que elles són molt presumides i s’empolainen com unes marqueses abans de trepitjar el carrer. I això que surten poc. Es constipen tan sovint que, a no ser que hi hagi una conjunció de temperatura i dia assolellat òptima, és preferible que no es moguin de casa. I és que mengen com uns ocellets, tot i el que se les insisteix en què escurin els plats. Potser perquè estan com dos espinguets tenen aquesta vivor inesgotable. O potser perquè dormen com angelets, i això és una sort per als que hi conviuen. Fan una becaina llarga que fa que passin el que queda del dia amb una energia envejable, quan la resta de mortals quasi hem esgotat la nostra dosi diària de bateria. És clar que si les veieu quan esclafen a riure plegades, amb més forats que dents decorant intermitentment la boca i quatre pèls al cap mal recollits amb un llacet, us asseguro que se us passaran tots els mals pels efectes terapèutics d’unes sinceres i innocents rialles.
La Núria i la Teresina, contràriament al què us pugueu imaginar, no són dues nenes trapelles. Són dues nonagenàries a les quals, malgrat caminar sense bastó, les extremitats inferiors ja els fan figa. I la sordesa els va en augment, d’aquí que t’escoltin amb els ulls oberts. Però s’esforcen per fer-ho, s’interessen pel que els dius; avui dia, qui escolta qui? Doncs elles s’esmercen en parar l’orella, una qualitat que et reconcilia amb l’ésser humà. Si fa bo, visiten la perruqueria amb assiduïtat, serien incapaces de sortir sense un aspecte primmirat. Allà expliquen unes anècdotes que fan trencar de riure, de tan allunyades en el temps, quan la gent xerrava pels colzes de quin vianant feia el nas més llarg mentre berenaven en terrasses públiques, enlloc de mirar compulsivament les pantalletes electròniques de marres, palesament buits de diàleg. T’acullen a casa seva amb una hospitalitat i unes ganes d’afalagar-te que només s’entén si no has conegut les presses ni l’estrès de la quotidianitat dels esclaus de l’actual sistema productiu, oferint-te uns pastissets amb ratafia casolana que hi canten els àngels. Com que es miren la vida amb una perspectiva força llunyana, qualsevol entrebanc en el camí (malalties, atur, etc...) per a elles no són més que petites sotragades que no desmereixen el cicle global de l’existència.
Si és que fer-se jove no costa gaire, amb tanta plenitud de cos i de facultats; però envellir amb dignitat, sense rondinar sovint per les xacres físiques i emetent vitalitat a dolls pels porus, emparat en un humor foteta, això ja són figues d’un altre paner. D’aquí que ensopegar amb gent tan maca com la Núria i la Teresina és una alenada d’aire fresc i revivificador en una societat de consum embarrada en el narcisisme i la despesa supèrflua. I, donat que el temps passa tan de pressa, estaria bé de reflexionar-hi abans d’encarar una decrepitud que esdevingui insuportable per a un mateix i, sobretot, per a qui ens envolten.

Lluís Pagès