La Mare

La Mare~'
Hauria de venir a acompanyar a la seva mare, no creiem que arribi a dilluns. Qui sap si quan el metge em va trucar ja no hi eres, però quan vaig arribar a l’hospital, ja havies traspassat la línia de la vida per marxar a una altra dimensió. Em van deixar sola uns minuts. El teu cos encara estava calent. Vaig acaronar-te les mans igual que ho feia en les nostres trobades diàries. Sí, sentia que havia de veure't, parlar-te, riure amb tu, abraçar-te cada dia. Sempre pensava que s’acostava l’endemà en el que ja no existiries, I jo estaria totalment sola, sense mare. Tu, la única persona que ho ha donat tot per mi, que m’ho ha perdonat tot, que m’ ha estimat sense condicions, ja no hi ets. Vas marxar quan et tocava, I jo de tant en tant, com avui, sento una gran buidor i ploro fins acabar les llàgrimes. Que trist que es no poder fer-te el sopar ni sortir a prendre el nostre cafè amb llet. Tants consells que et demanava per seguir vivint, tant que et culpava de tots els meus mals i et castigava vomitant la meva ràbia, I ara, que ja no hi ets, com et recordo.