El paradís el definim nosaltes

Tenia molta calor i em mirava una gran caldera que fumejava, quan va venir un senyor molt lleig, pintat de vermell, a dir-me que no donava la talla de criminalitat per estar al seu regne, i em va conduir a la porta de sortida: ¨pugi al núvol i baixi a la planta 0 de judicis finals¨. Un cop a la sala, quan em va tocar el meu torn, el jutge em va dictar sentència: ¨condemnada a passar la resta de la seva mort al paradís. Passi pel núvol I que la portarà a la planta (n-1) on algun Sant l’esperarà, o potser el mateix Altíssim. A dalt, Sant Pau em va rebre, i passejant pels jardins del Cel, vam trobar una porta que deia: ¨Jardins Prohibits¨. Què hi ha aquí, mestre? Aquí, no t’hi acostis mai, perquè aniries a parar a un precipici que et portaria terra avall i cauries dins una gran caldera a (n-1) graus de temperatura. I què hi fan a la caldera, mestre? A la caldera la gent es despulla i es banya, i s’entrega al plaer sexual, que és el pecat més penat que hi ha. ¨Però, mestre, aquí no teniu plaers carnals?¨ No, t’acabo de dir que això és per pecadors. Si un dia entres per aquesta porta, no podràs tornar a pujar mai més al paradís. ¨Paradís, però, on el paradís és aquí?¨. I doncs, això és el cel, que no t’hi has fixat?.
Em va agafar un cop de tristesa de pensar que allò que era anomenat paradís prohibia gaudir del plaer sexual. Em preguntava on era el paradís, si al cel, o allà a baix a la caldera. Tots els companys del cel gaudien de no se sabia què, perquè no treballaven, no reien, no ploraven, no tenien sexe, no tenien res perquè no els calia res. No tenien ni avorriment, ni tenien sentiments, res. Com podia ser que allò tan insuls fora el paradís? Almenys a baix gaudien, reien, es banyaven a les enormes calderes.