L' estupidesa humana

No hi ha dubte. Els humans són estúpids per naturalesa, i a més a més, la seva estupidesa no té límits, tendeix a infinit. Ho veig en la meva mami. Llevar-se per anar a treballar, cada dia, com un robot, per proveir-me de menjar a mi ( i a l’imbècil de baix també). La sort que té és que la tinc a casa de convidada. Més ben dit, la tinc adoptada. I compte, que ella pensa, igual que la resta d´humans, que m’ ha adoptat. Per quin motiu si no l’imbècil de baix no puja aquí dalt? Perquè jo li tinc prohibit. Aquí qui mana sóc jo.
Mentre la mami curra, jo me la passo tombada en una hamaca que em va comprar. Tinc tot el dia per prendre el solet, a veure si m’agafa perquè sóc blanca amb taques negres, però el blanc de moment està igual de blanc i el negre més negre. No m’ho explico. Igual el sol és d’un altre planeta. Al costat tinc uns veïns, molt monos, que de tant en tant treuen el cap per fer petar la miolada una estona. Els mininos som més senzills, en tot, que els humans, que estan plens d’enveges. Competeixen cada dia per qui té el cotxe més maco o més costós. Des d’ aquí al balcó, quan m’enfilo a la taula, de tant en tant veig un cotxe parat i l’ altre al darrere, dient-se de tot, no ho puc repetir, sóc massa fina per posar a la meva boca paraules tan grolleres. També sol haver-hi el que va d’ uniforme, que sembla un àrbitre. El cotxe de davant està una mica deformat de darrera, no sé si el van comprar així o té alguna cosa a veure amb l’ altre cotxe i l’home uniformat. Total, uns malparlats. S´haurien de rentar la boca amb lleixiu, no com jo, que amb la llengua en tinc prou. Per cert, no veig que es rentin mai. A la mami no la veig mai passar-se la llengua per tot el cos. Però té unes costums estranyes, com per exemple posar-se sota un raig de pluja que hi ha a una altra habitació i sortir despullada i remullada. A mi a vegades em fa pena, crec que desvarieja. Per mi que està massa sola i fa catúfols. I el de baix, no sé si es dutxa aquell. Només sap grunyir. Cada cop que passa algú per davant de casa, a grunyir. Es un animal espantós! Em pa posar el pel de punxa. No suporto veure-l, em provoca nàusees. Crec que té novia, perquè l’ altre dia venia pel carrer amb la mami, tot bufó, amb el cabell curt i super mudat, i no entenc a qui li pot agradar aquest vell enfadós. Ja té sort que no el faig fora i el deixo viure a l’ habitació de baix. Ho faig per la mami, si fos per mi ja li hauria tret un ull i l’hauria enviat a fer gàrgares fa temps home! A més, el traïdor porta la mateixa roba que jo, però “aunque la mona se vista de seda mona se queda”. El meu trajo de color negre i blanc és finíssim, dona gust de tocar. El seu és aspre i gruixut. “Mismos colores però diferentes calidades”. Un altre tonto al que devien timar. I és que aquests són una altra espècie també bastant estúpida, tot i crec la humana la supera.



'