El pes

El pes
Tots portem a les espatlles uns quants quilos de creences que no son inherents a la nostra persona. No venim amb elles però ens les van instaurant des que som nens i fins que som adolescents , I desfer-se d’ aquest software, quan es maligne, ens pot portar una vida sencera, si es que en som capaços. Per això jo encara recordo la terrible frase de “no serveixes per res” que utilitzava la meva mare, i que durant molt de temps vaig creure com una veritat absoluta. Ara aquesta afirmació ha deixat de ser tan categòrica, però encara és , ho reconec. Sovint em pregunto qui hagués estat jo amb les creences contràries. Durant molt de temps vaig sentir un odi i una ràbia desesperants que m’empenyen a tractar malament a tot el que s’acostés a mi. Amb els anys, he acabat entenent que la meva mare va ser tractada igual o pitjor que jo, i que mai havia pretès fer-me mal. Amb els anys, he deixat de culpar, i he pres la responsabilitat de, com a mínim, intentar canviar-me per a millor, perquè tal com deia Sartre: “ Som el què fem amb el que van fer de nosaltres”. Tot i així, arribar al nivell de consciència que requereix controlar certes paraules o fets tant automatitzats, és elevadíssim, perquè, quan respirem, no pensem. Simplement respirem. Si menysprear forma part del nostre tarannà adquirit, que farem? Pensarem abans de menysprear o menysprearem directament? A vegades, el pes que portem a les espatlles no ens esquitxa només a nosaltres, l’ anem repartint pel món, I a mesura que ho fem, ens va pesant més, i no menys.