Els teus ulls

Un relat de: MJosep
Els teus ulls
Sovint imagino que em banyo en el mar blau dels teus ulls, però de sobte sembla que m'ofegui: hi ha alguna cosa que em frena, un neguit, una barrera. Sovint penso en els teus llavis, I escolto la teva tendre veu quan diu “carinyo”, i voldria abraçar-me a tu i dir-te t'estimo, I fondre’m amb tu fins l'infinit, però de nou, alguna cosa, algun neguit , fa que tot sigui finit. Es com si no tingués dret a estimar, o encara sentís que haig d’evolucionar, que em manca madurar. Per què sento que hi ha alguna cosa que no funciona en mi, que fa que tu no hagis de ser un destí? Per què sento que estic fent quelcom prohibit? Per què continuo innocent i sento que es dolent deixar de ser-ho? Què em diries si jo et dic que hi ha diamants que encara esperen ser polits? T’allunyaries de mi? Vull córrer cap a tu però per molt que lluito no avanço, és com en aquells somnis en els que et vols moure però no pots. Tinc por de tot i l’abisme s’apropa.




Comentaris

  • Contenció [Ofensiu]
    Prou bé | 04-12-2023

    O, segurament, por la descrius molt bé. És una mica com la síndrome de Peter Pan. Però la teva protagonista està a punt de sortir-se'n! Ho intueixo!
    Amb total cordialitat