La gran crisi

Fins i tot hem perdut la fe en nosaltres mateixos.
Bon relat, Vicent.

El protagonista d'aquest gran relat sembla el dimoni cucarell! Ha sigut capaç de fer dubtar al propi déu! Un deu pel seu poder de convicció! Un deu per a ell i un altre pel seu creador, tu, vicent. Una forta abraçada.

Aleix

Unicorn Gris, aquí et deixo un argument, que no és meu. Però que és força clarificador sobre la creença o no en els miracles.
No hi ha misteris, sols hi ha manca d'informació. Tampoc hi ha miracles, només hi ha fets científics ignorats. Jesús no va caminar astral-ment damunt l'aigua, sinó que ho féu físicament. La vertadera levitació implica necessàriament que el cos deixi d'ésser tan dens. En el cas de Jesús, la densitat del seu cos davallà enormement per la Energia Cristica que tenia el mestre incorporada. Cal tenir en compte també la diferència de densitat entre l'aire i l'aigua. No es el mateix lliscar o flotar en l'aire, que te un pes especific casi nul, que caminar recolzant-se en el aigua que te un pes especific major.

Un bon relat, imaginatiu, moralista en certa manera i bonic.

Si déu és a la seva manera només una eina del poder i de la credulitat, aleshores apaga i fotem el camp.

Jo no hi he cregut mai, en els miracles i en lo suposat sobrenatural. En tot cas, ja fa temps que no en passa, de miracles; ¿curiós, oi?

Ens veurem, Vicent.

Fa anys va veure la llum un llibre, Conversacions amb Déu", de Neale Donald Walsch, que de seguida va esdevenir un best seller per la transcendència que va tenir. El teu magnífic relat me la fet recordar. Perquè salvant les distàncies, tu, a través del teu personatge fas ressaltar aquesta gran qüestió que és si existeix o no Déu. Amb el teu escrit queda clar que tot és una idea preconcebuda, sigui educacional, cultural o simplement la necessitat de justificar els nostres actes o els dels altres. Personalment crec que hi a quelcom que s'escapa del nostre poder de raciocini. Per alguna cosa a més de ment som carn i ossos, i dins d'aquesta capsa física tan limitada, no hi pot tenir cabuda la immensa informació que atresora l'univers. En la "Gran crisi", al final no diu pas que no existeixi l'absolut, sinó que l'aparca, el deixa en repòs. Perquè al cap i a la fi, el teu personatge, sap o no sap conscientment, que Déu és ell o part d'ell... Salut, Nil.

Em fa pensar aquest Luci... no es dirà fer per acabar?
Una qüestió curiosa, i un punt de llum dins de tanta foscor, si ni deu creu en ell, volatilitzar-se ha de ser el fet més generós de tal personatge. Ara que ja no hi és, crec que hauria d'haver-hi cregut...

Bona feina Vicent!

Ferran

L'ateisme de Déu, aquesta sí que és bona! Crisi monoteista total!
Fins a la propera Virtut, Vicent!

Un relat divertit i alhora crític amb la religió. Aquest afany de poder i control de la humanitat, en aquest cas a través de les esglésies i la religió, resulta que tot i la reticència a creure del protagonista que fa dubtar al propi totpoderós, aquest si que existia doncs es volatilitza.

La fe és tan gran que cap en una paraula tan petita... La meva mastega llenties ("Resant llenties"), però la teva és paraula de Déu.

Que la fe ens acompanyi! Molta sort i fins aviat :)


Marta

Falta de fe en un mateix. Un relat molt bo. Aquesta crisi crema totes les VIRTUTS, Fins i tot Déu crema la seva fe.
Sort!!!
Materile